dilluns, 31 d’octubre del 2011

ARREA-LI BONA, DESCAFEÏNADA I AMB SACARINA

Estimada Bea:

Estic ultramegadisgustada, tia. Per a un dia que vaig al frontó del Coromines per a veure els pilotaris eixos i fer el treball monogràfic de quart, no hi havia ningú. Tu te creus, Mari? Diumenge, jo, que havia matinat i m´havia alçat a les 11.00h; i no estava ni el Tato. No hi ha dret! Que si l´un va caure de la bici, que si l´altre voltant per ahí amb els xirucaires de no sé on, l´altre que si donà la partida i un que no es va presentar… Total, que diumenge al frontó hi havia menys moviment que al compte corrent d´un perroflauta. O siga, que la 3ª jornada de la lliga individual ha estat més descafeïnada que un tallat de màquina, de sobre i amb sacarina. Menys mal que ahí estan els de sempre per a donar la cara: el Xato, el Xeto, el Xarli i el Kanell Màgic, que són més de fer-se “carajillos”. No, no és un acudit, tia, es diuen així, flipa-ho amb colors.


Quina traça que té el Xato (imatge d´arxiu)


Esbrineu de qui és?
En efecte, el beuratge màgic de KMK.

Es veu que dissabte per la tarda, i sota un cel més negre que la regata d´un heavy sense depilar, es van jugar dos partides. Jo no hi vaig anar perquè havien anunciat possibilitat de gota freda – i tu ja saps que jo sóc més aviat una calenta –; però m´han dit que Kanell Màgic Karce se´n surt. Aquesta vegada la víctima va ser Xeto, que va palmar per 25 – 10. L´atra partida tampoc no tingué massa història i Xarli va calentar Xatet per 25 – 5. I ja no es jugà cap més partida en tot el cap de setmana. Adrià li donà la partida a Esteller i Peña a Xarli. A més, d´altres no es van jugar perquè Carlitos Sospedra es va lesionar i n´hi ha qui estava disfrutant del pont per ahí. I de la partida entre Senar i Juan, res no se sap. Tot un misteri digne de resoldre pel friki eixe de Cuarto Milenio, l´Íker Jiménez. O siga, que poca pilota, poca.

Lo Flaret es va quedar amb
un pam de nas i les mans fetes.
 De la seua banda, els joves tampoc no jugaren l´individual autonòmic de frontó per la previsió de pluja ja que la Federació ajornà les partides. Això sí, es veu que dissabte vinent Peña se la jugarà al Coromines contra Queralt, de Quartell; i si guanya passa a les semifinals de l´autonòmic juvenil. O siga, que tothom al frontó per animar. 
        Només al trofeu Edicom, modalitat galotxa, hi hagué un poc d´activitat, tot i que Arrea-li Bona tornà a palmar contra l´Almassora, dijous passat al trinquet de Vila-real, per 70 - 15.
 
Dissabte vinent tots a animar a Peña, The Wall,
que podria ser el segon pilotari del club en arribar
a semifinals d´un autonòmic.




Resultats:

Lliga Local Individual de Frontó a Mà:

 
Karce – Xeto: 25 – 10


Xarli – Xatet: 25 – 5

 
Trofeu Edicom de galotxa:

 
Arrea-li Bona – Almassora C: 15 - 70

 

dilluns, 24 d’octubre del 2011

ARREA-LI BONA ABANDONA DEFINITIVAMENT LES MANRONADES

Estava cantat! Eixa colla de lleganyosos d´Arrea-li Bona s´han encomanat del procés de pau i bon rotllet que impera últimament a l´estat espanyol – que no a altres països germans com ara Líbia o Palestina -  i a les partides disputades aquest cap de setmana hi ha hagut menys guerra que a la casa de la pradera. Tot i que continuen sense condenar explícitament el dinarot que es van fotre alguns regidors i l´alcalde a Xilxes amb la falsa promesa d´un trinquet al poble, sembla que els pilotaris cadufers han volgut fer un pas endavant per la pacificació d´eixos petits conflictes amanronats que diumenge rere diumenge violenten les parets del Coromines. Així, molts se n´han rendit incondicionalment abans d´hora. Sols uns pocs irreductibles han plantat cara als favorits negant-se a entregar l´esparadrap i a signar cap mena de treva. Observadors internacionals (i sobretot del poble), o siga, la parròquia cadufera de sempre i algun convidat de fora, n´han estat testimonis de tot plegat.

Dissabte de matí, sota un cel enterenyinat de núvols prims (prims com Xatet, que s´ha quedat com un fideu), “Martell” Esteller va apallissar Carlos Sospedra per 25 – 0. “I això que només vaig jugar amb l´esquerra”, gallejaria posteriorment el “Martell” tot fumant-se un cigarret damunt la moto al bell mig del frontó i destrossant així tot d´una el Reglament de Règim Intern del Coromines. El “Martell”, escaldat com està de recents derrotes per eixos trinquets de Déu, li va fer pagar els plats trencats al pobre de Carlitos, que prou va fer de no fer-se mal!
            Dissabte de tarda, mentre la Geperudeta recorria els carrers de Benicarló buscant bitllets de 20€ pel terra, es produí el debut d´Adrià. Es veu que no n´eren prou, aquesta caterva de rojos i separatistes, que han hagut de fitxar un d´Esquerra Republicana. O siga, un abertzale, però d´ací! Com deia aquell, éramos pocos y parió la abuela. Aquests pilotaris pugen més torts que una tomaquera sense guia! En fi, la cosa és que Adrià, com era d´esperar, palmà davant Tito (un altre que tal!) per 25 a 5. Però apunta maneres de cara al futur: tot i no ser ja un jovenel·lo és físicament poderós i obligà Tito a restar sempre prop de la línia de passa; a més, demostrà seguretat amb el bot de braç i el manró.  De segur, que quan afine l´esquerra i comence a apegar la treta a la paret, aquest Adrià plantarà batalla a més d´un.

De roig i a l´esquerra (si en són de comunistes, xa!), els irreductibles cadufers. De blau i a la dreta, l´Almassora C.
Mentrestant, a Vila-real, al sud de la Plana i en el marc del trofeu Edicom de galotxa, un grupet d´irreductibles cadufers resisteixen encara i sempre a l´invasor (els invasors eren els de l´Almassora C). I resistiren gairebé fins al final, perquè no firmaren la pau fins a l´últim sospir i les manronades i les palmes caigueren d´un cantó i de l´altre. Tot i que Mañes, Peña i lo Flaret  - ferits pel “Martell” – arribaren a plantar-se 40 – 25, els de la Plana aconseguiren remuntar i endur-se la partida per 70 – 65.

Lluny i apegats a la paret, The Wall i Xeto, l´eterna promesa.

I ja diumenge de matí, sota un cel gris com l´ànima dels caçadors de parança que deixen el radio-cassete encés fins al migdia a la vista (i oïda) de tothom, es jugaren la resta de partides. El més matiners, Peña i Xeto. The Wall tampoc no passà massa dificultars i es desféu de Xeto per 25 – 15, que tornà a repetir idèntic marcador advers  davant Manyà en partida ajornada de la setmana passada. A més, Xeto i Peña es tornaren a enfrontar al si del campionat autonòmic individual amb victòria per al segon per un contundent 40 – 15. En definitiva, mal cap de setmana per a Xeto, que tot i no deposar mai les armes necessita de victòries urgents.

Mireu-los què contents estan!
Kanell Màgic i l´Amo del Carxofar (Arrea-li Bona Autèntica)
On no hi hagué treva, ni rendició, ni pietat… ni res de tot això fou en la segona partida del matí, la disputada per Manyà i Kanell Màgic Karce. Manyà, l´ala dura del club i que gallejava fa poc de no haver estat vençut per cap pilotari local per damunt dels 30, se la va menjar amb pataques; tot i que disposà de dos pilotes de partida es va trobar un Kanell Màgic en estat de gràcia (tindrà res a vore la visita de la Geperudeta?) que li remuntà dos vals en contra i guanyà la treta definitiva posant el marcador 25 – 20. Ara es tem que Manyà – si la política d´esponsorització del club continua igual – provoque una escissió interna al si d´Arrea-li Bona tot conformant una mena d´Arrea-li Bona Autèntica o Fot-li Fort /Fuli Fort/.
            En fi, com deia sant Manró, d´ací a l´agost paciència, i de l´agost endavant, paciència i avant!


No direu que el Juanito no s´ho curra!

Per cert, si voleu veure una batalla en tota regla, l´antítesi d´un procés de pau, recupereu el vídeo de la final individual del Bancaixa entre Álvaro i Soro III que es jugà diumenge passat. Alguns – com l´irrepetible Paco Nadal – ja comparen la partida amb aquella mítica final que jugaren el propi Álvaro i Paco Cabanes (Genovès pare).


dilluns, 17 d’octubre del 2011

Pilota a Punta Pala

Estimada Bea:

Estic superdisgustada, tia. El nou profe de català, que és un interí mort de gana, pretén que aquest trimestre fem un treball monogràfic sobre la cultura pròpia. Jo li he proposat fer-ho sobre alguna desfilada de moda o les sessions de tarde de la Red Poppy; com a molt moltíssim sobre les Falles. Però ell s´ha encabotat que ho faça sobre pilota valenciana. Ja veus tu quin pal, Mari! Quatre llauros fotent-li pilotades a una paret i jo pringada tots els findes! No hi ha dret! Jo, només espero que el 20-N guanyem les eleccions per fotre al carrer l´interí eixe. De moment, al títol ja li he deixat un missatge subliminal per a què es vaja fent la idea: tot ple de PPP, ho captes, tia? Que mala truja que sóc, tat?



Dissabte de tarda, en l´autonòmic juvenil de frontó a mà jugava un tal Jon – que m´han dit que està com un tren – contra Fran, de Quartell, un poble prop de València (ai, quina sort, tant a prop d´El Corte Inglés!). Però no hi vaig poder anar perquè havia plogut i tenia temor que se m´estarrufés el monyo. Espero que el profe no em pose falta! Segons m´han dit, es jugaven el primer lloc del grup i al frontó hi havia més tensió que als calçotets de Nacho Vidal. Es veu que el de Quartell va començar gelat i el bessò ho aprofità des de l´inici. De seguida es va plantar amb un 25 – 10. La partida era a 40 i la victòria semblava assegurada. Però Fran, que resta una barbaritat, ho tornava tot, i obligat per Jon a jugar sempre prop de la línia de passa intentava tornar els rebots i tot en la paret del fons, tota plena de reixes que està! A poc a poc Fran, que igual juga a l´aire que de bot de braç que de palma, anà retallant diferències fins a igualar a 35. Quina emoció, tia! Es veu que van fer un desempat a 11. De nou, el bessò semblava tenir-ho tot de cara amb 5-1. A més Fran es va doblegar el turmell al primer punt. Però, brau com un bou que és, després de blasfemar contra allò més sagrat i de posar en dubte les propietats analgèsiques del Reflex, tornà a remuntar – punt de partida per a Jon inclós – i amb 10 – 10 forçà l´errada del benicarlando, que pergué la partida, i segurament, les opcions de classificació.


Jon i Fran, de Quartell, posant damunt d´un toll d´aigua.
Esteller, que jugava al Puig, tampoc no ha tingut un gran cap de setmana precisament. Dissabte de matí casi palma amb un mindundi de la pilota anomenat Franjo; però la pluja va parar la partida quan anaven 20 – 20. De vesprada, a l´autonòmic va perdre al Puig contra Gonzalo per 40 – 25 en una partida molt disputada i en un frontó de color blau que es veu que és una monada. No en sé massa coses de la partida, però es veu que tot i la derrota i que es va destrossar els braços, el Martell en va eixir prou content d´haver jugat en un dels escenaris més monos – i referent d´aquest esport – del País Valencià. 


Igualet que el nostre, tat? Igualet!

Preparant la tàctica i un poliol.
Diumenge de matí, es jugava la primera jornada de la lliga individual local. Tampoc no hi vaig poder anar perquè a les 11 jo encara no m´he passat l´Epilady. Però m´han xivat que en la primera partida Carlos Sospedra, un jovenet que millora cada dia, li va passar la mà per la cara a Juan, un veterà que té una Faixa i tot. El resultat, 25 – 10, és prou aclaridor. Carlos tragué tope bé, obligant el rival a jugar molt amb l´esquerra i a córrer per tot el frontó intentant alçar les pilotes que relliscaven ràpides pel pis quan les colpejava de bot de braç, un dels cops que més ha millorat, junt amb la treta.
El "carajillo" sagrat de KMK
            En la segona, idèntic resultat per a Peña davant Kanell Màgic Karce. Peña, més trempat que un gínjol, es va presentar de ressaca i sense fer-se les mans. Què fort, no? La parròquia cadufera ja remorejava satisfeta albirant una sorpresa, ja que KMK jugà d´allò més bé obligant-lo a pilotejar dur i continu, tot esperant que la mà se li unflés com un globus i comencés a cedir. Però Peña no li donà opció. Tot i alguna deixada marca de la casa del Kanell Màgic, The Wall començà a estovar-lo a base de bé fins a endur-se els tres punts.

Després es produí el debut d´Àngel Senar, cosí del Flaret, i amb un bot de braç – que igual que el de son cosí – promet repartir llenya en un futur no gaire llunyà. El rival, il·lustre, tota una institució dins del club: Xatet, l´encarregat d´ofrenar Jaume I i de dur ous a santa Clara per què deixés de ploure. Amb un cop d´esquerra de fabricació pròpia mig manró mig ganxo a lo Kareem Abdul Jabbar li ho tornà tot i li ho posà d´allò més difícil. El Xato, que des que juga a galotxa està més sec que un ascla, tot fibra – m´han dit – va estar segur al rest i amb l´esquerra, i letal a la rematada. Però el resultat de 25 – 5 al seu favor no fa justícia a un Àngel entregat, potser un poc neguitós pel desvirgament pilotari, que no pergué ni un joc per més de dos quinzes de diferència i que disposà de diversos “vals” per augmentar el seu caseller.

Xatet homenatjant Jaume I...
Ah, no! Amb Àngel, el debutant de la jornada.
Lo Flaret, de cara a la paret.

La traca final la posaren Tito i l´altre Senar, lo Flare, en una partida llarga i dura – i ara no estic parlant de Nacho Vidal – que arrencà els aplaudiments de la parròquia cadufera congregada a l´ombra de l´olivera i de l´aulari del Coromines. Tots dos s´acaçaren a pilotades per tot el frontó amb quinzes d´allò més disputats i espectaculars tot fent les delícies de l´afició. Cap dels dos no pergué ni una treta i Senar, que té un bot de braç que ja fa tremolar futurs rivals, s´endugué la victòria per ser el primer en treure (25 – 20).

D´altra banda, a la lliga autonòmica de galotxa, a Xatet i Senar els van calentar com un dau per eixos trinquets de Déu: dijous contra Xilxes D i dissabte contra Almassora D per 70 – 0. Tot i el resultat es veu que lo Flaret alça admiració allà on va entre els aficionats més entesos.
No ho sé, Bea, jo l´única aigua clara que n´he tret del finde és que l´esparadrap que es posen a les mans aquests pilotaris fa unes depilacions d´allò més fines, tia! Caldrà provar-ho, tot i que em fa nosa posar- m-ho allà avall.

Campionat Autonòmic de Frontó a Mà
Juvenil: Jon – Fran: 35 – 35 (10 – 11)
Senior: Esteller – Gonzalo    (25 – 40)

Campionat Autonòmi de Galotxa:

Arrea-li Bona Benicarló – Xilxes D: 0 – 70
Arrea-li Bona Benicarló – Almassora D: 0 – 70

Lliga Individual Local de Frontó Valencià:
Sospedra – Juan 25 – 10
Peña – Karce  25 – 10
Xatet – Àngel Senar 25 – 5
Senar – Tito 25 – 20
Esteller – Franjo 20 – 20 (ajornat per la pluja)

dilluns, 10 d’octubre del 2011

ARREA-LI BONA CELEBRA EL 9 D´OCTUBRE… A VINARÒS!!!!

No podia ser d´altra manera. Un altre cop, els pilotaris cadufers han hagut de celebrar la diada nacional a la veïna ciutat de Vinaròs. I ja van dos anys consecutius en allò que comença a esdevenir perillosament tradició. Els vinarossencs se n´han tornat a aprofitar del silenci institucional de l´Ajuntament de Benicarló per entabanar els ganàpies d´Arrea-li Bona i organitzar una exhibició de pilota – raspall, concretament – als seus carrers. Sembla que al país de l´olivera els esports i la cultura pròpia s´han de celebrar al poble del costat.  

Diumenge 9 d´octubre, diada nacional al País Valencià, el frontó del Coromines registrava menys activitat que el còrtex cerebral de Cristiano Ronaldo. Els pilotaris cadufers, convidats per l´Ajuntament de Vinaròs, feien festa als carrers de la vila veïna i compartien tradició i cultura pròpia amb les seus gents i els seus representants municipals, dametes de festes incloses. Aquest exili involuntari, però gens forçat, es repeteix per segon any i fa tota la pinta d´anar per llarg; ja que, pel que sembla, siguen del color que siguen, les autoritats vinarossenques continuen convidant el club benicarlando per sumar un acte más a l´agenda oficial de la diada. O tot és obra i gràcia de l´ombra allargada de Domènec Fontanet, l´Otegi vinarossenc del Bloc?


Fontanet, el segon per l´esquerra, amb els ulls tancats, però content.

Si als estudis doblegués el llom així seria enginyer.
Siga com siga, va ser una diada al carrer en què l´únic blau que es va veure va ser el de les samarretes d´Esteller i Manyà que acaçaren els rojos pels carrers davant per davant de l´emblemàtic edifici de l´antic grup escolar Sant Sebàstià. En una partida en què el resultat era el que menys importava, el Martell i l´Amo del Carxofar s´endugueren la victòria per un contundent 40 – 15 després d´exhibir tot el seu aparador de cops i de doblegar el llom com no ho solen fer mai per tornar fins a l´última pilota. Mireu si s´ajupien per raspallar cada pilota que algú arribà a pensar que l´Amo del Carxofar anava a obrir un cavalló al bell mig del carrer per escampar les llavors del nostre venerable card! I que el Martell anava a llaurar un solquet d´encisams! Tot i que som conscients que a Vinaròs no tenen el microclima adequat per cultivar-ne com a Benicarló, de carxofes, potser sí encomanaren als nostres del seu esperit emprenedor; ja se sap que els vinarossencs són els més treballadors i espavilats de la comarca.


I entre cavalló i cavalló, uns "dancings".

Per contra, Tito, Xeto i Senar, lo Flare, semblaven estar més pendents de l´hora de dinar i de la paella promesa – plat nacional d´obligat tast en aquest dia tan assenyalat – que de tornar les fuetades dels rivals. I així, anaren alternant les errades i les bones jugades fins a aconseguir tres jocs i avant. No és la intenció del cronista espolsar-se les puces però aquesta darrera informació sobre els desitjos gastronòmics dels de roig en plena partida li la devem a fonts fidedignes de tota solvència que no direm qui són, però va ser el primer president del club. D´aquest ambient gastronòmico-pilotari semblà encomanar-se fins i tot el públic, que si de bon principi plenava a vessar els extrems del carrer, a poc a poc anà reduïnt la seua presència a mesura que s´apropava l´hora del vermut i sobretot, l´hora de dinar.
            En conclusió, amb aquesta nova trobada el 9 d´octubre, Vinaròs i Arrea-li Bona estreteixen els seus lligams nacionals i continuen fent país plegats. Tant és així que si aquesta relació continua en el temps, l´assemblea d´Arrea-li Bona fins i tot podria  plantejar-se en el futur d´incloure en el seus estatuts la recomanació als socis de no cantar en Falles allò de Vinarossenc el que no bote o de dir allò de Vinaròs, cagalló gros. En definitiva, pilota, arròs i manrons al poble del costat.


Un, dos, tres, platerets, tets, tets.

I com sol ser habitual quan perden els nostres joves a les competicions autonòmiques, i seguint el model de RTVV, ho deixem per al final i en lletra ben menudeta. I és que divendres a Peña i Jon els caigué la del polp a Quartell (València). Jon perdé 40 – 10 i Peña 40 – 15 en dos partides per oblidar. Però no ho oblideu massa aviat perquè dissabte vinent a la tarda – i coincidint amb la primera jornada de l´individual local – tots dos es juguen continuar vius en la competició al frontó del Coromines. Així doncs, us hi esperem per animar els nostres i per què prengueu nota d´una agenda pilotària comença a omplir-se de nou.

D´esquerra a dreta, Manyà, Tito, Xeto, Esteller, una palmera i lo Flare.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

COMENÇA LA TEMPORADA AMB… LES PROFIES DE TARDOR



Després de mesos d´ensopiment pilotari en què el bloc d´Arrea-li Bona tenia menys moviment que l´ull de vidre de Carlos Fabra… vés per on, reapareixen en l´escena pública cadufera aquests butxaques de pilotaris benicarlandos. I no en faltava ni un, tu! Que si el Kanell Màgic, que si l´Amo del Carxofar, que si el Martell i que si Anivellator. Tanta gent estabornint una piloteta de fusta… un dia o altre, algú prendrà mal! Perquè no són guapos, ni rics, ni tampoc massa bons… però estoven el frontó del Coromines a base de bé. I ben mirats, així suadets i amb un moreno “brigada municipal” o de llaurar el tros… algun n´hi ha, de templat. I a més, qui més qui menys, o és fill de l´amo, o té terra, o és funcionari (o siga, un dropo i no com altres que són els més treballadors del poble). En fi, la cosa és que… comença la temporada de pilota valenciana amb les Profies de Tardor.


Encara (es) petarà

Això és més dur que una pedra, caguen sant…”.Això” és Manyà i les paraules són de Franjo després de perdre per 31 - 26 tot intentant que els punts suspensius no esdevingueren blasfèmia davant la presència de persones majors, que solen ser prou mirades amb aquestes coses. La rèplica de sa mare de Manyà – que es diu Pere, no sa mare, sinó Manyà – en forma de refregit teològico-etimològic, féu comprendre a Franjo el perquè de la seua derrota: “pensa que Pere vol dir pedra, i sant Pere va alçar  la seua esglèsia damunt d´una pedra”. A la qual cosa Franjo, afegí: “Doncs este ha alçat no una església, sinó un altre frontó”. En resum, partit d´allò més físic en què Manyà estigué més encertat que el seu rival en les rematades a la xapa i resistí millor l´estovamenta recíproca.

                                                                  

L´Amo del Carxofar, més dur que una pedra
La segona profia, per parelles, enfrontava alguns noms mítics – gairebé llegenda – de la pilota benicarlanda: Kanell Màgic Karce i Garrido versus Xatet i Xarli, president del club i guanyador d´una Faixa, respectivament. Però tot i la categoria i els galons, aquests últims aviat quedaren endarrerits al marcador amb desavantatges de fins a 7 punts. El Xato, al rest, li aguantava el joc a Kanell Màgic; i Xarli estava, com sempre, espavilat com a feridor i punter. Però ni les errades a la treta de Garrido, ni les manronades de Xatet, que ho tornava tot, no impediren que a poc a poc Karce i Garrido anaren fent forat. Per cert, ningú no va donar facilitats a Garrido a la treta. Ja vorem amb  76 anys qui és capaç de ferir com el nostre anivellador, si és que poden alçar-se sols del sofà. Com en tantes altres coses a la vida, el temps ho dirà. De moment, 31 – 25 per aquestes velles glòries que junts sumen més d´un segle de vida.




Kanell Màgic, de bot de braç


La tercera partida era, en teoria, també per parelles: Esteller i Franjo contra Peña i Juan. En la pràctica, però, va ser un cara a cara entre els dos joves rests en què la pilota corria com un llamp per damunt dels caps dels feridors que prou feien a no destorbar. El “Martell” i el seu company agafaren embranzida des del primer punt i no donaren opcions a la parella rival, que en ser el primer cop que jugaven junts, no s´entengueren gaire. Peña, que s´havia gitat després que Juan s´alcés – no direm l´hora per respecte a les famílies – i que venia cansat de jugar a galotxa el dia d´abans, no pogué aguantar la batalla que li plantejà el Martell més enllà de la línia del 4. Així, Esteller es rescabalava amb Peña d´anteriors derrotes no gaire llunyanes en el temps. Pel que fa a Juan, el millor que va fer diumenge va ser alguna deixadeta arran de xapa i, sobretot, la repartició de samarretes en acabar les partides fruit d´una gruixuda agenda personal plena d´amics i d´un gran esperit comercial i emprenedor; en altres paraules, l´espill on s´enlluernaria qualsevol militant del Partido Popular. L´esclaridor 31 – 16 reflecteix d´allò més bé com va anar la partida.

L´última profia de la jornada es disputà sota un sol de justícia. I si abans parlàvem d´esglésies, ara podríem parlar del “rebañito”, perquè el veterà Tito semblava un pastor en jugar envoltat de joves i tendres promeses criades i alletades a la pedrera d´Arrea-li Bona: Xeto, Carlos i Àngel Senar, el debutant de la jornada. Pel seu gran nivell de joc, i per una esquerra d´allò més decent, d´Àngel en podríem dir molts tòpics: que si jugà com els àngels, que si semblava un àngel exterminador… però només direm que estigueu atents a la seua progressió perquè demostrà, tot fent-li de punter a Tito, que té la mateixa traça i el mateix instint assassí que son cosí José. A més, debutà com s´ha de debutar: amb una treballada i ajustada victòria per 34-32. Pel que fa als rivals, cal destacar també la impressionant progressió tècnica de Carlos Sospedra; i també de Xeto. Dos perles del club que han fet un salt extraordinari pel que fa a nivell de joc, però als quals potser els falta assaborir amb més freqüència la dolçor de la victòria. De segur, que en la lliga individual que aviat comença en tindran l´oportunitat.



Resultats:

Manyà vs Franjo………………………….……….   31 – 26
Karce i Garrido vs Xatet i Xarli………………. 31 – 24
Esteller i Franjo vs Peña i Juan………………  31 – 16
Tito i Àngel Senar vs Xeto i Carlos…….…… 34 – 32
Garrido, l´únic home capaç de fer pujar l´aigua cara amunt, no se´n passà ni un pèl de la línia de treta.