PEÑA RECORRE A L´ÈPICA PER DESTRONAR EL “MARTELL”

El Xato, lo Presi, homenatjant Jaume I... Ah, no!
guardonant Peña amb els guants de Campió Individual de Benicarló.

ARREA-LI BONA I ELS HÓMENS DEL TROS,

JUNTS DE NOU A LA FIRA DE SANT ANTONI

Iván Peña, The Wall, el pilotari de les sabatilles grogues i el monyet enrinxolat, el jugador més de guai del poble que igual t´amolla un carxot d´esquerra que et mata una perdiu, l´ullet dret (no confessat) de José Garrido i l´únic capaç de plantar cara a “Martell” Esteller… és el nou amo i senyor del Coromines en proclamar-se Campió Individual de Frontó a Mà de Benicarló. En una final gairebé èpica – si no us heu tret l´ESO heu de saber que “èpica” no vol dir a lloms d´un matxo, això és l´”hípica” –, els dos pilotaris s´estaborniren de valent en una partida a 50 en què arribaren literalment al límit de les seues forces en un desempat apassionant que jugaren malferits per rampes a les cames i al llindar de l´extenuació (i no exagerem ni un pèl!). La final de consolació la guanyà Senar, també guardonat com a pilotari rebel·lació de l´any, davant Tito. A més, altres pilotaris del poble tornaren a fer pinya amb el sindicat del carròs a la fira de sant Antoni jugant a raspall entre arreus de bestiar, lligones, rotobatos i d´altres estris de llaurança.

Comença una nova Era:
l´Imperi del Martell ha caigut.

“La millor partida de la història del club”:  així la va definir el Xato i si Xato ho diu, va a missa. Els altres callem i acotem el cap perquè la veritat és que l´home tenia més raó que un sant. Si atenem a les travesses, no hi havia un favorit clar. Però totes les postures caçades pel nou marxador del club, Adrià, apuntaven cap a una final d´allò més igualada: i així va ser fins a l´últim quinze. I és que la partida, a 50, només es resolgué al desempat després de 18 jocs en disputa (45 – 45) i 9 a 9 al marcador. O siga, una final espectacular, emocionantíssima, però massa llarga en opinió d´alguns. Tot i això el club respectà la decissió dels jugadors d´anar fins a 50; i potser el Martell pagà cara la seua gosadia i cavà la seua pròpia tomba en exigir-se massa físicament després d´una agenda farcida de partides arreu del país. En efecte, la resistència física va ser clau a l´hora de decidir el campió: Peña, que exhibí un joc que ratllà la perfecció i que ha madurat com a esportista, eixí des del primer moment més concentrat que Eduardo Manos Tijeras llevant-se els polls i fou capaç d´abstraure´s de l´enrenou i de les brofegades dels parroquians. D´aquesta manera, acabà enduent-se el títol davant d´un Esteller que sens dubte està a l´altura de les millors promeses del País Valencià;  però només quan aquest ja anava pel terra enrampat de les cames després de la disputa de cada quinze.  En resum, una final i dos pilotaris dels quals ens sentim ben orgullosos que situen Arrea-li Bona i Benicarló al nivell d´altres poblacions pilotaires del país.

Esteller, enrampat, assistit per José Garrido
durant els últims instants de la final.

Karate Kid Senar, el pilotari rebel·lació de 2011,
xalant amb un marcador igualadíssim.

Aquests dos butxaques es veu que van apostar per Peña.
Per a quatre "xavos" que van arreplegar a les travesses estan molt contents!

Abans s´havia produït el debut en societat d´una altra joia de la pedrera cadufera, Sofian, qui en una profia a 15 punts acaçà a pilotades a un Carlos Sospedra que es veié sorprés per la força d´un nou pilotari que segurament s´estrenarà per parelles en la Faixa. “Quan me n´he adonat ja en portava 15, tu”, va declarar Sospedra en acabar la partida.  

Pel que fa a la final de consolació, José Senar, una altra de les perletes eixides de l´escola d´Arrea-li Bona, s´emportà el bronze, o el que és el mateix una caixa de carxofes i una cistella d´encisams i mandarines que acabà regalant alegrement, per 35 – 25 davant Tito, el pilotari incombustible a qui mai no se li esgoten les piles, en un duel molt bonic, digne de veure´s, i que finalment s´endugué lo Flaret només quan el seu rival va caure de madur, com una figa. “No l´havia vist jugar així en la meua vida”, declarà José Garrido enlluernat pel joc del veterà benicarlando. A més, Senar va ser reconegut pel club com el pilotari rebel·lació de l´any.

Un parell d´encisams, el Xato i al fons, la final de consolació.

D´una altra banda, dissabte de matí, sota un cel gelat però clar i diàfan que permetia veure les illes Columbretes, Carallot inclós, des de la Torre dels Collons, d´altres pilotaris d´Arrea-li Bona es deixaren convéncer pel sindicat del carròs local per jugar una partida d´exhibició de raspall a la fira de sant Antoni. La treta d´honor anà a càrrec de la dameta dels llauradors locals acompanyada d´una caterva d´autoritats locals i autonòmiques i tota una cort de mitjans de comunicació encapçalada per Alberto Fabra, president de la Generalitat Valenciana. Un Alberto Fabra molt ben vestit i molt templat però que no n´amolla una en valencià ni que el maten (ni en castellà, perquè no obri la boca ni per dir bèstia que fas ahí?): un home menys expressiu que el flare d´un trinquet (o que una amanida de soja, o que la mòmia de Tutankamon, o que Steven Seagal amb paràlisi facial).

Foto-denúncia (o Me´n Foto de la Setmana):
Manyà agenollat davant del President de la Generalitat.
Hi ha qui canvia de jaqueta com de calçotets! PERE DIMISSIÓ!
Per no parlar de... CENSORED!

I parlant de xurros, tot i que el resultat és el que menys importa, 40 – 25 per als blaus (Jon, Àngel i Xato) després que Carlos Sospedra (de roig i fent equip amb Manyà i Senar) salvés el primer punt de partida superant per dalt Jon i enviant la pilota contra la fregidora de Churreria Henrike (vés quina manera que tenen alguns des destrossar-se el nom) a qui li va venir d´un pèl no incorporar un ingredient autòcton amb regust de badana a la seua oferta d´assortiment de dolços. A més, el nombrós públic que anà acostant-s´hi va poder gaudir i escoltar de boca del gran José Garrido les divertides biografies del Ros de Carlet, el Xiquet de la Llosa o Juliete d´Alginet (tot un clàssic) en un gèlid però distret dissabte de matí.

Els jugadors de raspall recollint els premis
i una bosseta de coques de sant Antoni.
Afortunadament, el ventilador (o lo que siga) de darrere no estava encés.

Un OANI, Objecte Agrícola No Identificat, del costat dels rojos.

RESULTATS:


Peña – Esteller (Final Individual): 50 – 45

Senar – Tito (Final de Consolació): 35 – 25

Sofian – Carlos (profia): 15 – 12

Jon, Xato, Àngel vs Manyà, Senar i Carlos (exhibició de raspall): 40 - 25

ESTELLER VS PEÑA: LA TRACA FINAL.

A MÉS, BRUNO AGUT RETORNA AL FRONTÓ DOS ANYS DESPRÉS

Cara a cara, bis a bis, face to face, ménage a deux… digueu-ho com vulgueu, però la Partida del Segle es juga diumenge vinent al frontó del Coromines. Esteller contra Peña, el Martell picant el Mur, el Campió davant l´Aspirant (que per cert, ja se´l va fer a l´estiu tot i que Esteller té excuses per a tot: que si no em vaig fer les mans… que si em feia mal no sé què…).  La final de la Lliga Individual de Frontó a Mà entre els dos grans favorits està servida. La parròquia cadufera ja es frega les mans davant una de les millors partides que es pot veure avui dia a Benicarló (i a Castelló) entre dos promeses de la pilota valenciana sorgides de la pedrera cadufera. Però abans van haver d´espolsar-se del damunt dos pilotaris endurits com Tito i Senar a les semifinals. Unes semifinals, per cert, precedides d´algunes profies en què es produí el retorn d´allò més esperat de Bruno Agut després de dos anys mirant-s´ho tot assentadet a una cadireta de plàstic (i això quan n´hi havia!).

El Martell, picant fort.

En la primera semifinal, Esteller es menjà Tito d´un parell de mossos per 35 – 5 en una partida en què el veterà de la panxeta màgica es tornà a deixar l´ànima amb un entrega física d´allò més generosa, com ha fet durant tot el campionat i que li ha servit per berenar-se els seus rivals directes. Però al davant tenia ni més ni menys que el Martell Esteller, que d´un parell de carxots i algunes tretes impossibles de tornar va liquidar la partida per la via rápida. De res no li valgué al bo de Tito la tàctica minuciosament preparada durant l´esmorzarot al Milord (o al Senyoret, si atenem a la normalització lingüística exigida per Karce reunió rere reunió) i que a hores d´ara continuem preguntant-nos quina era. 



Diumenge tocava d´"asulgrana". Ves que açò no
acabe sent la secció del Barça de pilota valenciana.

La segona semifinal enfrontà a dos amics fora del frontó que a la pista no es poden vore ni en pintura: Peña, The Wall, i Senar, que tornant a qüestions lingüístiques i al pas que anem qualsevol dia voldrà dir “comer abans d´anar a dormir”.  I diem això de dinar i de senar perquè aquest parell de dos també s´apuntaren a l´esmorzar previ per a dissenyar les respectives tàctiques i de passada intentar posar les bases junt al gerent de l´esmentat local hostaler d´una futura i hipotètica secció de pilota valenciana del Barça (i si no, veieu la foto). Però The Wall, que segons José Garrido és el pilotari benicarlando que més ha progressat en menys temps i que estava un poc més per la faena, no donà opció al Flaret, que tot i això desplegà un joc espectacular que féu les delícies del públic assistent. Peña volgué reflectir el seu domini i gran estat de forma també al marcador i s´endugué la victòria per un aclaparador 35 – 0.



Abans, però, dos profies havien encetat la matinal de pilota. La primera entre dos pilotaris a l´alça com són Xatet i Adrià, que dit siga de passada ha agafat el mal costum de no triar cara (o siga, el careto del rei) en el sorteig de la treta i va començar restant. Així, Xatet, segur a la treta, es feia l´amo i senyor de la pista des de bon principi i es posà 20 – 0 en un tres i no res, o com dirien a Cuenca, “sin comerlo ni beberlo”. Però després de disfrutar d´un parell de pilotes de partida, Adrià ben assessorat des de la banda pels “botilleros” de guàrdia, va començar un remuntada que de ben poc no li complica la vida al Xato. El debutant començà a repartir llenya de bot de braç i a complicar-li les coses al Xato. Tanmateix, es nota que li falta encara llegir millor la trajectòria de les pilotes – això només ho dóna l´experiència – i Xato acabà d´arrodonir la victòria amb un parell de ganxos que no s´havien vist des que Olaizola II guanyà la final de 4´5, o siga, des del diumenge passat per la tarda. A les postres, victòria per al Xato per 25 – 15.

Bruno, envoltat d´àngels i dimonis el dia de la seua tornada al frontó.



L´Amo del Carxofar fent de jutge i de "botillero",
tot a l´hora. Karce, assentadet i endiumenjat,
fent de sector crític.



I després plorera col·lectiva al frontó amb el retorn de Bruno, que no es menjava un pa torrat de fa dos anys cap ací. En la seua tornada escollí de company de viatge al dimoni en persona. Sí, sí, el dimoni i de roig: un José Garrido que després de fer les gestions oportunes per aconseguir que li pintaren una línia de treta per a majors de 76 anys (ja vorem si algú dels que hi havia arriba a utilitzar-la algun dia, ja ho veurem!) acalentà els seus rivals – Sospedra i Àngel – a la treta d´igual forma que ho va fer amb el diccionari: enmig de les esbroncades al seu company Bruno davant de sa mare i de les interpel·lacions als rivals als quals els deia que si estaven fluixos de menjar (o de no menjar, no ho vam acabar d´aclarir) tanta carxofa i tant d´abadejo, no sabem què explicava d´unes gafes. Tanmateix, ens corprén i ens captiva de veure com aquest il·lustre de la pilota valenciana viu aquest esport i les ganes que en tenia de tornar a jugar. És senzillament, impressionant (i si no, mireu-lo com estira a la foto. Això no li ho hem vist fer a Esteller en la vida).

Tito passà per l´adreçador i  li
pintà a Garrido la línia de majors de 76.

 A n´aquest cronista també li consta que dissabte de matí se celebrà una altra jornada escolar de pilota valenciana, raspall al Ródenas i frontó al Coromines. Però aquest cap de setmana, les seues fonts – les fidedignes i les no tant fidedignes – van molt atabalades i s´han oblidat d´informar-lo. I potser algú més, en silenci i sense fer soroll, també hi haja estat treballant pel club; però tot açò ni ho sabem ni ho podem contar. I açò no és un retret; ans al contrari, un reconeixement a les persones que cada setmana perden temps i diners en Telefònica per què aquestes línies siguen possibles.

Mireu com estirava Garrido abans de la partida: això... això...
no ho ha fet Esteller en la vida!

Resultats semifinals Lliga Individual Frontó a Mà:

Esteller – Tito: 35 – 5

Peña – Senar: 35 – 0

Profies:

Xato – Adrià:                               25 – 15

Garrido/Agut vs Sospedra/Àngel: 25 - 15

TRASPÀS DE PODERS

LES SEMIFINALS DE LA LLIGA INDIVIDUAL, EN MANS DELS MÉS JOVES

A n´aquests sapastres d´Arrea-li Bona ja els coneixem com si els haguéssem parit! Estava clar que havien d´aprofitar el dia de la Constitució – eixe paperet tan simpàtic que parla de coses tan divertides com el dret a una vivenda digna o l´accés al treball per tothom – per embolicar la troca. I és que feren coincidir la diada constitucional amb la celebració dels quarts de final de la lliga individual i així exemplicar a la pista el traspàs de poders que es viu al sí del club, o siga, i dit amb paraules més planeres, que els joves van córrer a pilotades als més grans per tot el frontó. Tret de Tito, l´únic pilotari nascut a la dècada dels 70 que hi accedeix, les semifinals seran protagonitzades pels joves nascuts als 90. El relleu generacional, el traspàs de poders entre totes dues generacions, és ja una realitat inqüestionable. I dit siga de passada,  tot un èxit per al club en tant que els alumnes ja superen de bon tros els mestres.

Esteller vs Xeto

Diumenge de matí, sota un cel més net que els comptes corrents dels socis de la cooperativa agrícola de L´Aldea, es disputaren els quarts de final  de la lliga individual de frontó a mà. La puntualitat i l´espectacle els posaren dos dels més joves, “Martell” Esteller i Xeto, que disputaren una partida preciosa tot i el resultat de 30 – 5 per al primer, l´actual campió i defensor del titol. El Martell, després de la partida explicava a qui el volgués escoltar que un pilotari sols té tres possibles resultats: guanyar per jugar bé, perdre per jugar mal o perdre tot i haver jugat bé.  Aquesta tercera opció va com la seda per resumir la trajectòria de Xeto en aquesta competició: ha fet un joc espectacular, progressant d´allò més, fent suar els més valents del frontó; però després de quinzes de molt de mèrit, un seguit d´errades en els cops més fàcils i en els punts decissius l´han impedit acostar-se a la victòria en les partides contra els seus rivals directes. Diumenge fallà sobretot de bot de braç i això permeté Esteller tenir sempre controlada la partida tot i l´exigència en el joc que li demanaren els cops de Xeto.

Tito vs Karce

 Tot seguit es disputà l´únic enfrontament entre dos pilotaris de la vella guàrdia: Kanell Màgic Karce contra qui podríem començar a anomenar Panxeta Màgica Tito, perquè es veu que els esmorzarots al Milord li senten d´allò més bé. Tito començà com sempre, gelat, patint i errant massa durant els primers jocs; i això esperonava el seu rival: no véiem un Karce tan motivat des d´aquelles famoses semifinals per parelles en què se n´anà de paella (motivat a la paella, és clar). Així, Kanell Màgic – després d´assabentar-se que a la partida era a 30 i declarar “feu el que voleu” – es posava 10 – 5 a favor  fent millor joc que el seu rival. Però a poc a poc, i com sempre, Tito anà entrant en la partida, errant menys cops i castigant l´esquerra de Karce. Però sobretot no fallà, i tot i que no va fer molts punts guanyadors anà tornant-ho tot i esgotant físicament Karce, que acabà sucumbint 30 – 15, en una de les partides més boniques de tota la lliga.



Carlitos: la pròxima vegada alça el cul de la cadira per fer les fotos,
que són totes iguals!



Peña vs Franjo



Voleu dir que li pegarà?
Encara li fotrà a Peña!

I a partir d´ací, festival adolescent. Els més joves, que no havien acudit al Milord, semblaven tenir fam i es berenaren d´un parell de mossos els veterans. El primer a caure, Franjo, un pilotari en crisi, davant Peña. The Wall, veient físicament apurat el seu rival i incapaç de fer-li mal, començà donant-li peixet i jugant amb ell com un gat amb una rateta.  Però quan Franjo, amb alguna treta i alguna deixada de mèrit, li féu un joc i posà el marcador 15 – 5, es va despertar la bèstia que Peña duu dins. El seu rival tornà a sentir eixe xiuxiueig letal que The Wall pronuncia “per lo bajini” tot dient: “bueno, açò s´ha acabat, que tinc fam” i en un parell o tres de minuts, i amb unes tretes letals impossibles de tornar pel seu rival, finiquità la partida 30 – 5. Peña es postula com l´altre gran favorit per a guanyar l´individual; però abans haurà de superar en semifinals en un duel gairebé fratricida un Flaret que no deixa de progressar aritmèticament.



Ací teniu la foto del pròxim cartell:
Peña, d´esquerreta i dedicada per a totes
les xicueles del poble.



Senar vs Manyà

Lo Flaret, qui ja havia superat els veterans del seu grup – Tito i Franjo – es trobava al davant l´últim corcó de la dècada dels 70, i potser, el pitjor de tots: Manyà, l´Amo del Carxofar, la personificació d´Arrea-li Bona Autèntica. A més, Senaret també s´enfrontava a les seues pròpies paraules perquè segons ens conten fonts poc fidedignes havia anunciat que es classificaria per a semis sense baixar de l´autobús (o del tractor, per tradició familiar). La cosa és que arribà al frontó vestit de Karate Kid (veieu la foto) i començà la partida més nerviós que Pinotxo a la “Máquina de la Verdad”. Així regalà el primer joc a Manyà en fallar tres tretes gairebé seguides; i amb un joc ferm, segur, i fins i tot de vegades vistós, Manyà es posà 20 – 10. Però quan alguns ja apostaven pel roig, ressorgí la figura del Flaret: deixà de fallar i començà a moure el seu rival de punta a punta del frontó resolent els punts amb el seu bot de braç mortal o de palma fins a la línia del 6. A la fi, Senar capgirà el marcador i s´uní a la festa dels més joves que el dia de la Constitució han protagonitzat a la pista (on ha de ser) el traspàs de poders que albira per a un futur immediat pilota – i pilota de la bona – a Benicarló.

Karate Kid Senar i Garrido. Dos generacions cara a cara.
I Garrido, per primera vegada a la seua vida, flipant i sense paraules només de vore´l.

I diumenge vinent, dia 11 de desembre, les semifinals:

Panxeta Màgica Tito vs Martell Esteller

Senar, lo Flaret vs Peña, The Wall.

I, a més a més, alguna profia en què torna al frontó després de no sabem quant de temps Agut (acompanyat d´un il·lustre com és José Garrido) contra Àngel i Sospedra, en un altre duel intergeneracional.

Resultats Quarts de Final Lliga Individual Frontó a Mà:

Esteller – Xeto:          30 – 5

Tito – Karce:              30 – 15

Peña – Franjo:           30 – 5

Senar – Manyà:         30 - 20