ARREA-LI BONA I EL SINDICAT DEL TROS, JUNTS UN ALTRE COP PEL SANT ANTONI PRENADALENC

Els butxaques d´Arrea-li Bona es tornaren a acombaiar d´aquest sant Antoni prenadalenc a què els homes del carròs ja ens estan acostumant, i dissabte de matí realitzaren una exhibició de raspall junt a la fira agrícola de l´avinguda Catalunya. Tot i encomanar-se a sant Antoni repetides vegades, les pilotes de badana acabaren encanades com sempre i la trista economia del club, ressentida. Encara com de la solidaritat dels veïns que en bata a les 12 del migdia i flipant en colors, hi tornaven les pilotetes dels nassos.

Braços creuats i mans a les butxaques i als ous. Com diria Van Gaal:
"No hase falta desirrr nada más".

Jas coca…! I és que les úniques coques que van rebre els esforçats pilotaris d´Arrea-li Bona va ser del disgut d´haver d´encomanar-se a la policia municipal per avisar els propietaris d´uns cotxes que a l´hora de la partida continuaven al mig del carrer. Es coneix que alguns conductors van justets en això de la comprensió lectora – ja ens avisava l´informe PISA i no en fèiem cas – i no entenien massa bé els cartells eixos de “No aparqueu”. Total, que la partida es jugava a l´aire i per baix dels cotxes, tots de genollons buscant la piloteta sota els carburadors, els dipòsits de gasolina, els cigonyals i d´altres mecanismes diabòlics.

L´informe PISA ja avisava que els ciutadans d´espardenya
anem justets en comprensió lectora i no entenem ni els senyals de trànsit.

Així les coses, Esteller, Sofian i Èric d´un costat, i Peña, Manyà i Franjo de l´altra, uns pilotaris que no tanquen la televisió perquè no en tenen o només quan se´n van a dormir – i no a mitja tarda com el president de la Generalitat – passaren el matí de dissabte acaçant-se a pilotades al mig del carrer. Tot i les interrupcions dels conductors per retirar els vehicles a risc d´endur-se alguna pilotada a les llunes o els retrovisors – amb força dificultats per pert d´un Opel Corsa que, gelat, no acabava d´engegar – la partida no va quedar deslluïda i va aplegar més públic del que és habitual.

Martell Esteller i Ivan Peña, The Wall, tots dos des del rest, van fotre unes braçades de punta a punta que deixaren bocabadat més d´un. I de passada, acolloniren el bo del Flaret de cara a les semifinals de la Lliga Individual que es jugarà aquest cap de setmana, diumenge de matí concretament, si el cronista no va errat. Incís: es veu que en aquesta lliga Manyà, un pilotari-flauta d´eixos que li tenen tírria als bancs i a les caixes rurals, es berenà d´un mos a Èric per 31 – 25. Un altre incís, i és que parlant de mossos, Arrea-li Bona, que es veu que té mà al Morera Rock, el festival de rock agro-anarco-punk de referència al poble, se n´encarregà de la venda d´entrepans i carxofes torrades, els beneficis de la qual paliaran la pèrdua de pilotetes de badana encanades als terrats i balcons del veïnat.

Quin deu ser l´spònsor que s´amaga darrere l´esparadrap
del pilotari de blau?

La partida se l´endugueren els  blaus per 40 – 30, o siga, Esteller, Sofian i Èric, després d´un hora llarga d´exhibició. Total, que per a què aquests parpansots d´Arrea-li Bona que es passen tota la setmana amb les mans a les butxaques  puguen jugar una estoneta dissabte de matí, el pobre ciutadà, atabalat pel pes de les obligacions diàries i d´una crisi econòmica que es veu que no se´n va ni amb sabó,  damunt no pot aparcar. Està clar que la vida és per a quatre; o per a sis, tres de blau i tres de roig.

50 - 30... I CAP A CASA

ESTELLER I SENAR PALMEN EN LES FINALS AUTONÒMIQUES



Capcota i amb el manillar catxo se´n tornà la parròquia cadufera d´Albal amb dos marcadors idèntics en contra, 50 per 30, en les semifinals autonòmiques de 2ª i juvenil. Martell Esteller i José Senar, lo Flaret, palmaren davant Jaume Micó, de Moixent, i Toni Sánchez, d´Almussafes, en dos finals en què embadaliren i desficiaren a parts iguals la parròquia cadufera desplaçada en massa a l´Horta valenciana.

José Senar, fill del Blanco, nét del Flare, hereu de mig terme i propietari
de fanecades i fanecades de carxoferes, amb la parròquia cadufera.

- Molt bé, xic; ho has fet molt bé.

- Sí, però a mi no m´agrada perdre.

Era el breu intercanvi de paraules entre José Senar, nét del Flare i fill del Blanco, i una senyora molt simpàtica que li va entregar el guardó de subcampió juvenil.  Un diàleg de paraules escadusseres que manifesten a les clares el tarannà del juvenil cadufer. No li agrada perdre ni al tres en ratlla.

Senar intentà marejar la piloteta i desficiar Toni, sense massa èxit, però.

Tot nervi, abraonat i rabiós, lo Flaret aconseguia remuntar i  igualar dos jocs en contra només començar la partida. La seua treta rapídissima sortia escopida com una bala del pis impedint que Toni la posés en joc. Amb 20 – 20 i Val – Val, Senar disposava d´una pilota per trencar el joc i posar-se davant al marcador. Però la perdé, i va perdre el joc... i la final. En tal punt va començar el seu calvari. Incapaç d´ignorar els comentaris d´un tal Ventura, un parroquià d´Almussafes punxador i punyeter que posava en dubte la legalitat de la seua treta, lo Flaret fallà tres tretes, perdé el joc, la partida i les maneres. La sang calenta que li corre per les benes l´impedí de fer com el seu rival, Toni, i abstraure´s dels crits i retrets que s´intercanviaven el parroquià en qüestió, el Xato i els jutges. Encara com que no estava José Garrido. Un duel entre ell i el tal Ventura hagués estat impagable. Total, que lo Flaret, una mena de Son Goku agosarat i valent fins llavors, esdevingué en superguerrer per buscar-li les puces i la mirada al tal Ventura, fins al punt de descentrar-se i sortir-se´n definitivament de la partida. A les postres, victòria per al d´Almussafes, un esquerrà elegant, tranquil i sobrat, i picabaralla futbolera entre Senar i el parroquià d´Almussafes, que acabà amb la tràgica conseqüència que la parròquia cadufera no comprà loteria de Nadal al club de pilota almussafenc i amb la sentenciosa afirmació que algú amollà de passada: “El públic és sobirà, i els jugadors, a jugar”.

El parroquià de la dreta no és el tal Ventura, sinó un home que no feia més que
repetir: "artimonyes, artimonyes", o siga, pilotes llargues i pesades al rebot.

El pitjor rival del Flaret va ser ell mateix. La passió i la joventut el féu oblidar per moments que la pilota és un joc que comença al crit de “Va de Bo, cavallers”, Senar té la humilitat per reconèixer les errades pròpies i per aprendre que qui perd, també guanya. Potser haja estat necessària aquesta derrota per guanyar-ne la següent.

 

Sí, sí, careta de simpàtics i bons xics... però la parròquia cadufera va estar
rabiant i rondinant tota la partida.

- Tranquil, Cristian, tranquil. 


- Estic tranquil.

- Doncs aleshores nervi, va, nervi. 

Aquest contradictori consell va ser el millor que va rebre en tota la partida Cristian Esteller d´una parròquia cadufera atabalada, desficiosa i dividida, incapaç de fer un diagnòstic únic i clar del perquè de la desfeta del Martell.  En la final de 2ª, Cristian no trobà en cap moment el forat per superar Jaume, de Moixent; i s´estavellà contra una paret que ho tornava absolutament tot. Ens calia algú, des de les files caduferes, que tal com Rocco Sigfreddi, assessorés Cristian a l´hora d´obrir forats.  Però apocats com caganius, ningú no trobà solucions. I Cristian, tot sol davant el perill, s´estavellà una vegada i una altra contra el seu rival.

Paco Campanero, vell conegut, pilotari i jutge, apaivagà les poques esperances de la parròquia cadufera amb una caiguda d´ulls llastimera i un moviment negatiu del cap que confirmaven la defunció del malalt. “I a més és moll de cames”- amollà, així, com qui no vol la cosa. En efecte, Esteller no pogué alçar una final que se li posà de cul en perdre la treta. I acabà reconeixent la superioritat del seu rival.

Esteller, Jaume i Rocco Sigrfredi...ah, no! El jutge.

L´endemà en la final absoluta, dos moments memorables: el primer, Pasqual de la Pobla de Vallbona, recollint per segon any consecutiu el màxim guardó; l´altre, l´aplaudiment unànime de la parròquia aplegada al frontó de la cooperativa d´Albal a l´àrbitre que arrancà a la valenta (el de la foto?) la publicitat mig despenjada del principal espónsor del campionat, la Generalitat Valenciana, prova definitiva del rebuig d´un poble cap als seus governants. Una mostra de la magnífica gestió de la Generalitat és que la pilota queda òrfena de cobertura mediàtica i la final no va ser retransmesa ni en directe ni en diferit per cap canal de televisió, cosa que no passava des de ja feia anys.