La història es
repeteix: Ivan Peña es proclamà diumenge passat campió individual de frontò a
mà de Benicarló en una final ajustadíssima contra l´etern rival, Cristian
Esteller. Peña, que volia compensar la seua parròquia de la desfeta a la final
autonòmica juvenil, aguantà les primeres embranzides del Martell i deixà que
aquest s´anés desunflant a poc a poc per a reviscolar els últims vint quinzes
de la partida i endur-se la segona final consecutiva cap a casa. Una casa, on
per cert, o comencen a fer lloc i a retirar trofeus d´eixos de tirar a la
perdiu, o entre els premis del xiquet i els cabassos de verdures que els
acompanyen, aviat no hi cabran.
 |
| Quin goig que fan les cistelletes, eh? |
Des de bon principi, totes les travesses tiraven per als
blaus (o siga, Esteller). Cristian “Martell” Esteller, el millor pilotari de
Castelló de 2012 – no ho diu aquest humil cronista, sinó la Federació de Pilota
Valenciana per ensabonar i fer un poc la rosca als d´Arrea-li Bona – agafà ben
prompte la iniciativa de la final. Amb un ventall de cops durs, sobretot de bot
de braç, anà arraconant Peña contra la paret del fons, més enllà de la línia de
passa. El finalista autonòmic juvenil isqué a veure-les venir, respectant molt
el rival i intentant tornar-ho tot, fent honor al sobrenom (El Mur) amb el qual ja l´anomena fins i
tot Paco Nadal en les seues narracions macarronianes al Canal Show.
 |
| Cristian dominà els primers quinzes de la partida. |
Tot i que el marxador intentava animar el “cotarro”
passejant-se amunt i avall davant un públic que no deixà cadires buides,
clamava a base de crits – “Fan falta
diners, senyors, fan falta diners… Qui vol rojos? Qui vol rojos?” – , les
travesses continuaven tirant totes a blaus. Esteller aprofitava que Peña
tornava massa pilotes molletes i les estampava amb força contra la paret de bot
de braç. Peña només aconseguia de fer mal quan s´acostava al frontis, però eren
faves contades de manera que Esteller obrí aviat forat al marcador. Arribà a
tenir fins a 5 o 6 punts d´avantatge. Durant la primera mitja hora de partida,
Peña només aconseguí de posar-se una vegada per davant al marcador (18 – 17).
Però el Martell reaccionava bé i tornava a aconseguir dos o tres punts de
distància que el feien confiar en les seues possibilitats.
 |
| El temps, aturat en una instant. |
Però a mitan partida començaren a fer-se òbvies les mancances
d´Esteller: en primer lloc, la treta. A penes l´aguantava dos o tres punts
seguits i anaven amb poca força i molt centrades, de manera que Peña aconseguia
de tornar-les totes amb potència. I segon i sobretot, l´aspecte físic. La
pilota és un joc de resistència i Cristian té en el físic el seu taló
d´Aquiles. Cap al final de la partida, l´esgotament anà fent que Cristian
comencés a fallar una sí, una no, una sí, una
no, la qual cosa permeté a Peña de posar-se 30 – 30 i igualar la partida
just en el tram final (la partida era a 41).
És a
dir, Peña anava cap a munt, i Cristian cap avall. Així les coses, en l´últim
moment les travesses començaren a tirar per als rojos. I així va ser, perquè
Cristian es desesperà, fallà i mai aconseguí de remuntar el joc d´un Peña ja
llançat que arrodoní la victòria en la primera pilota de partida que tingué. A
la fi, 41 – 37 i Peña campió de Benicarló de frontó a mà per segon any
consecutiu.
EL SOMBRERET. L´ANÀL·LISI TÈCNICA DE JOSÉ GARRIDO
Ja ho havia vaticinat el nostre savi pilotari: la partida
tindria diferents fases, una primera de tempteig per estudiar-se mútuament i
mesurar-se les forces; i una altra on jugar llarg i intentar arraconar el rival
contra la paret del fons. I, com no podia ser d´una altra manera, així va ser.
“Cristian té més esquerra, l´esquerra que
té Cristian no la té Peña, però no l´aprofita”- assegurava Garrido mentre
marxava a crit pelat passejant-se tot cofoi i satisfet davant la parròquia
cadufera. “Però, José, vols dir que a
Cristian no li falla el físic i està massa cansat?” – preguntava algun
despistat. “Calla, collons, què en sabràs
tu? Cristian no sap traure i juga massa de bot de braç i això és mal. Qui vol
rojos? Qui vol rojos? Fan falta diners, senyors, fan falta diners. I vostè,
senyora, no es preocupe, que si ha apostat als rojos ha fet bé perquè aquesta
partida se l´ha d´endur Peña”. I com que el mestre així ho va dir, així va
succeir. 