dissabte, 17 de juliol de 2021

ARREA-LI BONA DEMANA AL BISBAT DE TORTOSA LA CONSTRUCCIÓ D’UN FRONTÓ I D’UNA ERMITA A BENICARLÓ

 

Els pilotaris del club de pilota valenciana Arrea-li Bona han perdut la fe que l’Ajuntament de Benicarló construïsca mai unes instal·lacions per a la pràctica de l’esport autòcton a la nostra localitat. Tot i aparèixer als programes electorals dels diferents partits polítics, dels diferents estudis i propostes – amb la corresponent notícia i dinarot a València – i de les fotos i entrevistes amb el club en campanya electoral, a hores d’ara la construcció d’un frontó a Benicarló a càrrec dels governs municipals de qualsevol color sembla un miracle.




I posats a demanar miracles, Arrea-li Bona ha decidit emprar les vies oficials per a tal propòsit. Si les autoritats civils no hi han tingut més que paraules buides i promeses incomplides, potser les religioses tiren pel dret. Així, el club benicarlando s’ha posat en contacte amb el Bisbat de Tortosa per sol·licitar la construcció d’un frontó i d’una ermita dins el nostre terme municipal. A més, dona la casualitat que la modalitat pròpia de frontó a mà de Benicarló és el frontó de frares; una variant d’aquest esport que s’està recuperant amb molt d’èxit a localitats com Xert o Traiguera. Així que tot lliga.



                              Frontó de frares i ermita de la Mare de Déu del Pilar
                                      al Barri d'Anroig (Xert)

La iniciativa, que d’entrada podria semblar un pèl agosarada, no suposaria tanmateix una col·laboració inèdita entre l’Església i un club de pilota a la nostra comarca. De fet, la proposta es basa en el model del Barri d’Anroig (Xert) en què el frontó de frares fa paret amb l’ermita en honor a la Mare de Déu del Pilar. I de fet, el propi espai de la capella se sol condicionar per a ús dels esportistes durant els diferents campionats comarcals i autonòmics. Tot plegat, els pilotaris d’Arrea-li Bona tornen a tenir esperança i fe en un projecte que, paradoxalment, ha esdevingut poc menys que un miracle a mans dels diferents governs municipals. 


dissabte, 12 de setembre de 2020

IV frontó de frares

 

ARREA-LI BONA NO PASSA DE SEMIFINALS AL IV CAMPIONAT AUTONÒMIC DE FRARES

La Mare de Déu del Pilar, que comparteix instal·lació amb el frontó de frares del Barri d’Anroig, a Xert, no es va posar del costat de cap dels tres equips benicarlandos que aspiraven a escolar-se a la final del IV Campionat Autonòmic de Frontó de Frares. Era d’esperar d’una colla de pilotaris descreguts que pensaven més en l’entrepà de cansalada que en la piloteta. Però que ni tan sols Àlex, l’actual promesa de’Arrea-li Bona, ambidextre de natura i una il·lusió que no el deixa dormir per les nits, no accedira a la final per segon any consecutiu ultrapassa capricis virginals. I això que contava com a feridor amb un dels pilotaris cadufers més endurits, Pere, un jugador de pell de xoto, capaç d’aguantar una pilotada al clatell des de dos metres de distància sense dir ni pruna i amb un somriure (en la foto el moment en què Àlex ataca de bragueta el bescoll del seu company).




 Al bo d’Àlex no li va entrar ni la dreta ni l’esquerra. I no és d’estranyar: tot i que el frontó de frares és la modalitat pròpia de la pilota benicarlanda, ni ell ni cap pilotari format al bressol d’Arrea-li Bona disposen d’una instal·lació esportiva que els permeta entrenar dignament. I això que ja fa 13 anys de l’existència del club. I així és difícil fer front a tot de pilotaris ben entrenats vinguts de pobles i barris germans com Tírig, Xert, Sueca o Benicalap.

Potser Àlex abusà del cop de bragueta, fins i tot en les pilotes més altes. Però la ineficàcia tant de la seua dreta com de la seua esquerra reflecteix de totes totes la dels partits benicarlandos que, des d’un costat i l’altre de l’espectre polític, semblen lluir frontó i trinquet als seus programes electorals només com a pintorescos ornaments amb què edulcorar-los. Heus ací, potser, l’origen de moltes de les bromes que va haver d’aguantar el bo d’Àlex en referència a la “derechita cobarde” tot parafrasejant l’anormal filldeputa eixe de Vox.


Mentre l’Administració cadufera es pensa i repensa construir un frontó – que vista la modesta instal·lació d’Anroig no deu ser tan ni tan cara , fornades de pilotaris cadufers aprofiten el temps per esmorzar, fer-se tatuatges o reformar la caseta per fer ben ample el paeller. I és una llàstima. Perquè als pilotaris més veterans ja els està bé sortir un dia de casa perquè els pegue l’aire; però per als pilotaris benicarlandos la pilota valenciana implica formes de viure i de relacionar-se amb el seu entorn. 



 Encara així, Arrea-li Bona va escolar dos equips a les semifinals; dues semifinals que es van perdre: Àlex i Pere contra Tírig; i Bruno i Franjo contra Sueca. I poca cosa més. Tito i Morera, tot i dur un talismà en forma de gosseta de la sort amb un arnés de color roseta i amb nom de poble d’oliveres mil·lenàries – Jana – no van poder classificar-se. Potser la gran novetat del campionat va ser que Tio “peus negres” va jugar amb espardenyes per primera vegada. O que Àlex i Franjo aprofitaren per fer-se la manicura raspallant sengles pilotes arran les parets del frontó d’Anroig.

I mentre esperem que la dreta i l’esquerra locals complisquen amb l’Estatut d’Autonomia – per allò del foment de la cultura pròpia i tal – els pilotaris d’Arrea-li Bona, com deia La Polla Records, proven de no esdevenir ciutadans ni de centre ni de centre comercial. Ah, no, que de centre comercial tampoc en tenim; almenys en condicions. I segueixen rebentant parets d’ací i d’allà i acudint a la cita anual per mantenir viu el frontó de frares a les comarques del nord de la mà de la Federació de Pilota Valenciana. #frareviu.



divendres, 26 de juliol de 2019

REVISCOLA, ARREA-LI BONA


REVISCOLA, ARREA-LI BONA

Com el Tio Canya de la cançó, que no tenia les claus de sa casa, aquests pilotaris cadufers sense  claus de l’únic frontó dempeus de Benicarló, han d’agafar manta i carretera si volen participar del nostre esport nacional, la pilota valenciana. La reaparició d’aquesta colla d’esportistes descreguts, panxuts i rondinaires ha sigut al Barri d’Anroig, en el marc del 3r Campionat Autonòmic de Frontó de Frares. Amb més quilos, més tatuatges i menys cabells, els pilotaris d’Arrea-li Bona reapareixen tres anys després d’una travessia pel desert que ha fet del frontó del Coromines el nucli roent d’un silenci ensordidor. 



Mentres pujar-se el sou s’ha convertit en l’esport de moda als ajuntaments valencians, per 8€ la Federació de Pilota Valenciana et munta un campionat autonòmic de Frontó de Frares, et regala dos samarretes i un entrepà de llonganissa seca al Clot d’en Simó. Així que els pocs pilotaris que romanen fidels al club Arrea-li Bona, atrapats en la teranyina d’unes administracions indiferents, no tenen altra opció que sovintejar frontons aliens per tal de dur arreu el nom de Benicarló a base de carxots i manronades. I tot i estar menys entrenats que Nacho Vidal en un convent de clausura, dos equips de Benicarló quedaren segon i tercer en la modalitat recreativa del 3r Campionat autonòmic de Frontó de Frares celebrat el dissabte passat al Barri d’Anroig, Xert. 



Àlex i Tito “Peus Negres”, un pilotari que inverteix menys en sabatilles que Rocco Sigfriedi en calçotets, van arribar a una final d’allò més entretinguda que acabaren perdent davant del Castelló per 15 a 8. I Pere i Agut, dos pilotaris amb el solatge que donen els anys i una trempera contínua, van fer tercers en guanyar a Genovés per un 15-14 d’allò més emocionant.
Per la seua banda, Franjo i Morera, el cantant d’Aigua Xirla, autor del hit benicarlando “Puto clero”, continuaren amb la seua desafortunada relació amb els frares del frontó - i la beateria en general - palmant davant Genovés i Castelló. En definitiva, un cap de setmana pilotari en un exili forçat en què la nota més positiva va ser la inclusivitat d’un esport que encara mou gent des de totes les contrades del país per apallissar els frares d’un frontó tan bonic i especial com és el del Barri d’Anroig. Mentre esperen que alguna simpàtica administració  se’n faça càrrec de l’única instal·lació esportiva per practicar pilota valenciana a Benicarló, els pilotaris d’Arrea-li Bona, com el Tio Canya, van reviscolant per al moment en què hi puguen tornar.

dijous, 27 d’agost de 2015

XIMO D´ALMENARA I FRAN DE QUARTELL S´ENDUEN EL TROFEU DE FESTES



Dos-cents euros a la xapa i ni un benicarlando a la final. Poca espenta? Poc entrenament? Una altra partida el primer diumenge de Festes? Comptes d´estalvis plens com una olla? No ho sabem. La cosa és que la final se la jugaren, com gairebé sempre, els de fora. Això sí, un estol flamejant d´il·lustres pilotaris, gairebé amics per tant com sovintegen el frontó del Coromines, que feren les delícies de la parròquia cadufera, àvida de bon joc i bones partides.



La primera partida enfrontava a Cristian Martell Esteller i Kevin de Borriol, contra els tricampions del torneig Vicent de Moncofa i Josep de Vila-real. Ben aviat, fins i tot els més joves entre la parròquia cadufera albiraven el futur immediat del cadufer i del borriolenc: "No faran res", va predir la nostra jovencíssima marxadora, Laia Agut, que amb només 8 anyets, llegia perfectament allò que passava a la pista. I així va anar. Tot i l´entrega de Kevin i de Cristian, les errades no forçades els penalitzaren d´allò més. Resultat final, 31 - 23 per als aleshores vigents campions que tornaven a colar-se en la 4ª final consecutiva d´aquest torneig, i primer cadufer fora de la final.



L´altra semifinal va anar ali-ali. L´única diferència és que ara hi havia dos benicarlandos a la pista: Ivan Peña The Wall i José Senar, lo Flaret. Una altra vegada, i encara hi ha entre els parroquians que sovintegen el frontó qui no ho enté massa bé, Peña jugà de punter i lo Flare, al rest. Així, els rivals, dos pilotaris endurits com Ximo d´Almenara i Fran de Quartell, desgastaren de valent a Senaret i s´aprofitaren d´algun quilet de més de Peña, que no arribava a les pilotes més ràpides que voltaven entre la paret i el 2. Tot i una miratge de remuntada i els crits de guerra de José Garrido - "Ja està el bou a la dacsa; ja està el bou a la dacsa", la cosa anà per la via ràpida i 31 - 15 per als visitants.


La final entre Vicent i Josep d´una banda contra Ximo i Fran de l´altra, fou una partidassa. Vicent no es mostrà tant contundent com en d´altres edicions del Torneig, però guia magistralment el seu punter fins a dur-los molt prop del que hagués sigut el seu 4t Trofeu de Festes consecutiu. Però Ximo, que no fallà ni cinc pilotes en tota la tarde, i un Fran que anà de menys a més, posaren un 41 - 38 al marcador, en una partida espectacular i disputada, que tornà a revifar la fam de bones partides entre els cadufers amants de la pilota, que últimament pateixen un sequera perllongada de victòries i finals de nivell.