IVAN PEÑA, CAMPIÓ INDIVIDUAL DE FRONTÓ A MÀ DE BENICARLÓ

La història es repeteix: Ivan Peña es proclamà diumenge passat campió individual de frontò a mà de Benicarló en una final ajustadíssima contra l´etern rival, Cristian Esteller. Peña, que volia compensar la seua parròquia de la desfeta a la final autonòmica juvenil, aguantà les primeres embranzides del Martell i deixà que aquest s´anés desunflant a poc a poc per a reviscolar els últims vint quinzes de la partida i endur-se la segona final consecutiva cap a casa. Una casa, on per cert, o comencen a fer lloc i a retirar trofeus d´eixos de tirar a la perdiu, o entre els premis del xiquet i els cabassos de verdures que els acompanyen, aviat no hi cabran.

Quin goig que fan les cistelletes, eh?

Des de bon principi, totes les travesses tiraven per als blaus (o siga, Esteller). Cristian “Martell” Esteller, el millor pilotari de Castelló de 2012 – no ho diu aquest humil cronista, sinó la Federació de Pilota Valenciana per ensabonar i fer un poc la rosca als d´Arrea-li Bona – agafà ben prompte la iniciativa de la final. Amb un ventall de cops durs, sobretot de bot de braç, anà arraconant Peña contra la paret del fons, més enllà de la línia de passa. El finalista autonòmic juvenil isqué a veure-les venir, respectant molt el rival i intentant tornar-ho tot, fent honor al sobrenom (El Mur) amb el qual ja l´anomena fins i tot Paco Nadal en les seues narracions macarronianes al Canal Show.

Cristian dominà els primers quinzes de la partida.

Tot i que el marxador intentava animar el “cotarro” passejant-se amunt i avall davant un públic que no deixà cadires buides, clamava a base de crits – “Fan falta diners, senyors, fan falta diners… Qui vol rojos? Qui vol rojos?” – , les travesses continuaven tirant totes a blaus. Esteller aprofitava que Peña tornava massa pilotes molletes i les estampava amb força contra la paret de bot de braç. Peña només aconseguia de fer mal quan s´acostava al frontis, però eren faves contades de manera que Esteller obrí aviat forat al marcador. Arribà a tenir fins a 5 o 6 punts d´avantatge. Durant la primera mitja hora de partida, Peña només aconseguí de posar-se una vegada per davant al marcador (18 – 17). Però el Martell reaccionava bé i tornava a aconseguir dos o tres punts de distància que el feien confiar en les seues possibilitats.

El temps, aturat en una instant.

Però a mitan partida començaren a fer-se òbvies les mancances d´Esteller: en primer lloc, la treta. A penes l´aguantava dos o tres punts seguits i anaven amb poca força i molt centrades, de manera que Peña aconseguia de tornar-les totes amb potència. I segon i sobretot, l´aspecte físic. La pilota és un joc de resistència i Cristian té en el físic el seu taló d´Aquiles. Cap al final de la partida, l´esgotament anà fent que Cristian comencés a fallar una sí, una no, una sí, una  no, la qual cosa permeté a Peña de posar-se 30 – 30 i igualar la partida just en el tram final (la partida era a 41).

És a dir, Peña anava cap a munt, i Cristian cap avall. Així les coses, en l´últim moment les travesses començaren a tirar per als rojos. I així va ser, perquè Cristian es desesperà, fallà i mai aconseguí de remuntar el joc d´un Peña ja llançat que arrodoní la victòria en la primera pilota de partida que tingué. A la fi, 41 – 37 i Peña campió de Benicarló de frontó a mà per segon any consecutiu.

 

EL SOMBRERET. L´ANÀL·LISI TÈCNICA DE JOSÉ GARRIDO

Ja ho havia vaticinat el nostre savi pilotari: la partida tindria diferents fases, una primera de tempteig per estudiar-se mútuament i mesurar-se les forces; i una altra on jugar llarg i intentar arraconar el rival contra la paret del fons. I, com no podia ser d´una altra manera, així va ser. “Cristian té més esquerra, l´esquerra que té Cristian no la té Peña, però no l´aprofita”- assegurava Garrido mentre marxava a crit pelat passejant-se tot cofoi i satisfet davant la parròquia cadufera. “Però, José, vols dir que a Cristian no li falla el físic i està massa cansat?” – preguntava algun despistat. “Calla, collons, què en sabràs tu? Cristian no sap traure i juga massa de bot de braç i això és mal. Qui vol rojos? Qui vol rojos? Fan falta diners, senyors, fan falta diners. I vostè, senyora, no es preocupe, que si ha apostat als rojos ha fet bé perquè aquesta partida se l´ha d´endur Peña”. I com que el mestre així ho va dir, així va succeir.