ARREA-LI BONA, BRONZE A L’AUTONÒMIC DE FRONTÓ DE FRARES

 

Si diumenge passat, a la nit, a algun usuari famolenc d’una coneguda companyia de repartiment de pizzes a domicili de Benicarló, se li va gelar el coc amb tomaca redó eixe que els napolitans ens van copiar fa cinc-cents anys, estava justificat: un dels seus principals repartidors, Àlex Rodríguez, estava trencant-se la cara al frontó del Barri d’Anroig (Xert), on va aconseguir la tercera posició en la modalitat recreativa d’un autonòmic ja consolidat i amb més participació i ambient que mai. L’acompanyava com a parella de ball a la punta, el veterà Franjo, a qui el sistema de producció capitalista no trobà gens a faltar donada la seua condició de mestre en el seu cinqué mes de vacances.

Després de superar a les respectives parelles d’Almassora, Castello i Xert, els benicarlandos es van trobar a la primera semifinal amb els vigents campions de l’any passat, Ferran i Adrià de Tïrig, que com el famós cuiner del Bulli els cuinaren a foc ràpid i se’ls cruspiren en un tres i no res (15 – 3). La ira dels tirijans ja l’havia patit prèviament l’altra parella benicarlanda formada pels germans Bruno Agut i Albert Rodríguez. Sí, sí. No és cap errada: Albert, tot i apel·lar-se Rodríguez de primer cognom, no és germà d’Àlex, sinó de Bruno. La cosa no és senzilla de comprendre. Però no és aquest el lloc ni el moment per traure l’entrellat de l’antroponímia familiar de la família Rodríguez Agut; ni cal tampoc empadronar el bo d’Àlex en una adreça que no li pertoca. El cas és que a l’hora de la primera partida, només un dels tres jugadors de l’equip – Pere Ferrer feia de suplent - s’havia fet les mans. Això sí, almenys aquesta vegada, tots – fins i tot Tito “Peus Negres” – duien sabatilles, que tal com està la cosa no és poc.

Amb les presses, i la migdiada encara per fer, la cosa és que també s’endugueren un cabasset de quinzes dels tirijans, que a les postres es proclamarien campions davant de l’altra parella de Tïrig. Una parella  improvisada a última hora formada per Sofondo, un pilotari que hauria de formar part del patrimoni històric i natural de Tírig i del Barranc de la Valltorta, amb un cop de bragueta i un geni que feien cagar de por els més valents del frontó, i un home d’Alaquàs que havia anat a dinar i a passar el dia.

En definitiva, un altre any que una parella benicarlanda es queda a les portes de la final després de caure davant Tïrig, l’única localitat del Maestrat en què la pilota no s’ha aturat mai i que ha passat de pares a fills i filles sense interrupció.

ARREA-LI BONA DEMANA AL BISBAT DE TORTOSA LA CONSTRUCCIÓ D’UN FRONTÓ I D’UNA ERMITA A BENICARLÓ

 

Els pilotaris del club de pilota valenciana Arrea-li Bona han perdut la fe que l’Ajuntament de Benicarló construïsca mai unes instal·lacions per a la pràctica de l’esport autòcton a la nostra localitat. Tot i aparèixer als programes electorals dels diferents partits polítics, dels diferents estudis i propostes – amb la corresponent notícia i dinarot a València – i de les fotos i entrevistes amb el club en campanya electoral, a hores d’ara la construcció d’un frontó a Benicarló a càrrec dels governs municipals de qualsevol color sembla un miracle.

I posats a demanar miracles, Arrea-li Bona ha decidit emprar les vies oficials per a tal propòsit. Si les autoritats civils no hi han tingut més que paraules buides i promeses incomplides, potser les religioses tiren pel dret. Així, el club benicarlando s’ha posat en contacte amb el Bisbat de Tortosa per sol·licitar la construcció d’un frontó i d’una ermita dins el nostre terme municipal. A més, dona la casualitat que la modalitat pròpia de frontó a mà de Benicarló és el frontó de frares; una variant d’aquest esport que s’està recuperant amb molt d’èxit a localitats com Xert o Traiguera. Així que tot lliga.

                              Frontó de frares i ermita de la Mare de Déu del Pilar

                                      al Barri d'Anroig (Xert)

La iniciativa, que d’entrada podria semblar un pèl agosarada, no suposaria tanmateix una col·laboració inèdita entre l’Església i un club de pilota a la nostra comarca. De fet, la proposta es basa en el model del Barri d’Anroig (Xert) en què el frontó de frares fa paret amb l’ermita en honor a la Mare de Déu del Pilar. I de fet, el propi espai de la capella se sol condicionar per a ús dels esportistes durant els diferents campionats comarcals i autonòmics. Tot plegat, els pilotaris d’Arrea-li Bona tornen a tenir esperança i fe en un projecte que, paradoxalment, ha esdevingut poc menys que un miracle a mans dels diferents governs municipals. 

IV frontó de frares

 

ARREA-LI BONA NO PASSA DE SEMIFINALS AL IV CAMPIONAT AUTONÒMIC DE FRARES

La Mare de Déu del Pilar, que comparteix instal·lació amb el frontó de frares del Barri d’Anroig, a Xert, no es va posar del costat de cap dels tres equips benicarlandos que aspiraven a escolar-se a la final del IV Campionat Autonòmic de Frontó de Frares. Era d’esperar d’una colla de pilotaris descreguts que pensaven més en l’entrepà de cansalada que en la piloteta. Però que ni tan sols Àlex, l’actual promesa de’Arrea-li Bona, ambidextre de natura i una il·lusió que no el deixa dormir per les nits, no accedira a la final per segon any consecutiu ultrapassa capricis virginals. I això que contava com a feridor amb un dels pilotaris cadufers més endurits, Pere, un jugador de pell de xoto, capaç d’aguantar una pilotada al clatell des de dos metres de distància sense dir ni pruna i amb un somriure (en la foto el moment en què Àlex ataca de bragueta el bescoll del seu company).

 Al bo d’Àlex no li va entrar ni la dreta ni l’esquerra. I no és d’estranyar: tot i que el frontó de frares és la modalitat pròpia de la pilota benicarlanda, ni ell ni cap pilotari format al bressol d’Arrea-li Bona disposen d’una instal·lació esportiva que els permeta entrenar dignament. I això que ja fa 13 anys de l’existència del club. I així és difícil fer front a tot de pilotaris ben entrenats vinguts de pobles i barris germans com Tírig, Xert, Sueca o Benicalap.

Potser Àlex abusà del cop de bragueta, fins i tot en les pilotes més altes. Però la ineficàcia tant de la seua dreta com de la seua esquerra reflecteix de totes totes la dels partits benicarlandos que, des d’un costat i l’altre de l’espectre polític, semblen lluir frontó i trinquet als seus programes electorals només com a pintorescos ornaments amb què edulcorar-los. Heus ací, potser, l’origen de moltes de les bromes que va haver d’aguantar el bo d’Àlex en referència a la “derechita cobarde” tot parafrasejant l’anormal filldeputa eixe de Vox.

Mentre l’Administració cadufera es pensa i repensa construir un frontó – que vista la modesta instal·lació d’Anroig no deu ser tan ni tan cara , fornades de pilotaris cadufers aprofiten el temps per esmorzar, fer-se tatuatges o reformar la caseta per fer ben ample el paeller. I és una llàstima. Perquè als pilotaris més veterans ja els està bé sortir un dia de casa perquè els pegue l’aire; però per als pilotaris benicarlandos la pilota valenciana implica formes de viure i de relacionar-se amb el seu entorn. 

 Encara així, Arrea-li Bona va escolar dos equips a les semifinals; dues semifinals que es van perdre: Àlex i Pere contra Tírig; i Bruno i Franjo contra Sueca. I poca cosa més. Tito i Morera, tot i dur un talismà en forma de gosseta de la sort amb un arnés de color roseta i amb nom de poble d’oliveres mil·lenàries – Jana – no van poder classificar-se. Potser la gran novetat del campionat va ser que Tio “peus negres” va jugar amb espardenyes per primera vegada. O que Àlex i Franjo aprofitaren per fer-se la manicura raspallant sengles pilotes arran les parets del frontó d’Anroig.

I mentre esperem que la dreta i l’esquerra locals complisquen amb l’Estatut d’Autonomia – per allò del foment de la cultura pròpia i tal – els pilotaris d’Arrea-li Bona, com deia La Polla Records, proven de no esdevenir ciutadans ni de centre ni de centre comercial. Ah, no, que de centre comercial tampoc en tenim; almenys en condicions. I segueixen rebentant parets d’ací i d’allà i acudint a la cita anual per mantenir viu el frontó de frares a les comarques del nord de la mà de la Federació de Pilota Valenciana. #frareviu.

REVISCOLA, ARREA-LI BONA

REVISCOLA, ARREA-LI BONA

Com el Tio Canya de la cançó, que no tenia les claus de sa casa, aquests pilotaris cadufers sense  claus de l’únic frontó dempeus de Benicarló, han d’agafar manta i carretera si volen participar del nostre esport nacional, la pilota valenciana. La reaparició d’aquesta colla d’esportistes descreguts, panxuts i rondinaires ha sigut al Barri d’Anroig, en el marc del 3r Campionat Autonòmic de Frontó de Frares. Amb més quilos, més tatuatges i menys cabells, els pilotaris d’Arrea-li Bona reapareixen tres anys després d’una travessia pel desert que ha fet del frontó del Coromines el nucli roent d’un silenci ensordidor. 

Mentres pujar-se el sou s’ha convertit en l’esport de moda als ajuntaments valencians, per 8€ la Federació de Pilota Valenciana et munta un campionat autonòmic de Frontó de Frares, et regala dos samarretes i un entrepà de llonganissa seca al Clot d’en Simó. Així que els pocs pilotaris que romanen fidels al club Arrea-li Bona, atrapats en la teranyina d’unes administracions indiferents, no tenen altra opció que sovintejar frontons aliens per tal de dur arreu el nom de Benicarló a base de carxots i manronades. I tot i estar menys entrenats que Nacho Vidal en un convent de clausura, dos equips de Benicarló quedaren segon i tercer en la modalitat recreativa del 3r Campionat autonòmic de Frontó de Frares celebrat el dissabte passat al Barri d’Anroig, Xert. 

Àlex i Tito “Peus Negres”, un pilotari que inverteix menys en sabatilles que Rocco Sigfriedi en calçotets, van arribar a una final d’allò més entretinguda que acabaren perdent davant del Castelló per 15 a 8. I Pere i Agut, dos pilotaris amb el solatge que donen els anys i una trempera contínua, van fer tercers en guanyar a Genovés per un 15-14 d’allò més emocionant.

Per la seua banda, Franjo i Morera, el cantant d’Aigua Xirla, autor del hit benicarlando “Puto clero”, continuaren amb la seua desafortunada relació amb els frares del frontó - i la beateria en general - palmant davant Genovés i Castelló. En definitiva, un cap de setmana pilotari en un exili forçat en què la nota més positiva va ser la inclusivitat d’un esport que encara mou gent des de totes les contrades del país per apallissar els frares d’un frontó tan bonic i especial com és el del Barri d’Anroig. Mentre esperen que alguna simpàtica administració  se’n faça càrrec de l’única instal·lació esportiva per practicar pilota valenciana a Benicarló, els pilotaris d’Arrea-li Bona, com el Tio Canya, van reviscolant per al moment en què hi puguen tornar.