dimarts, 18 de gener de 2011

ARREA-LI BONA I ELS HOMES DEL CARRÒS AGERMANATS PER CELEBRAR SANT ANTONI



Fidels als nostres lligams amb el santoral local, els pilotaris d´Arrea-li Bona ens posàrem a disposició del sindicat del carròs per homenatjar el sant del porquet. Així, entre coques, rotobatos i carxots hem passat els dos últims caps de setmana: visitant la fira agrícola, lluitant a mort amb la canalla i els jubilats per tal d´agafar alguna coca desfeta, mirant de no trepitjar cap caguerada de matxo i jugant dos partidetes de raspall d´allò més divertides i entretingudes.


La primera d´eixes partides la disputàrem el dissabte 8 de gener en un dels carrers adjacents a l´avinguda Catalunya (tan ben asfaltada), on estava ubicada la fira agrícola. Esteller, Peña i Manyà, de blau, s´enfrontaren als bessons Èric i Jon, que feien trio amb Xatet, de roig. La partida estigué igualadíssima i com si fos una metàfora de la vida (la figura retòrica li la devem al poeta valencià Juli Capilla i al seu recent poema “Raspall”) els blaus hagueren de treballar de valent i ajupir el llom per doblegar els seus rivals i guanyar la partida per 40-30.

I com si fos la vida mateixa (i aquesta metàfora ja és de collita pròpia), mentre uns s´esforcen al carrer i dobleguen el llom, els altres seuen a les voreres més erts que un fus mirant-s´ho tot des de la distància i ben abrigadets. I és que això del raspall és massa sacrificat per a segons qui (no direm noms; només direm que un s´escriu sense ç trencada i l´altre és del Madrid). Qui també s´endugué algun cop de la vida a la lluna dels cotxes fou el del concessionari que havia muntat la paradeta davant el carrer on es jugava la partida i del qual tampoc no en direm el nom, si no és que es fa patrocinador del club, com l´Arq, el Milord o la Caixa Rural. Ah! I ara també l´Ajuntament de Benicarló.

Val a dir també que les dametes feren la treta d´honor i repartiren coques de sant Antoni (estaven boníssimes!, les coques volem dir) a tort i a dret entre els pilotaris. Les dametes i la rebosteria local ens alegraren d´allò més. Però sobretot ens alegrem del gran ambient que es visqué la vesprada del diumenge 16 al carrer de sant Antoni. En aquesta partida, que podríem qualificar d´intergeneracional, s´enfrontaven les joves promeses de la pedrera (Xeto, Peña i Esteller, de blau) contra les velles glòries del club (Tito, Jordi i Franjo, de roig). I si lleveu això de glòries tampoc no passaria res! Velles i avant!

Tot i que la cosa anà desigulada des de bon principi, el carrer de sant Antoni s´anà omplint a poc a poc de públic que disfrutà d´allò més de l´espectacle i coretjà cada quinze dels rojos (les velles “glòries”) que suaren tots i cadascun dels tres jocs que aconseguiren. La cosa acabà a favor dels blaus, dels joves, per 40 – 15.

Cal destacar la tornada de Jordi, el presi, que acusà la inactivitat, les lessions, i el flirteig amb d´altres esports més fins i menys fotuts. I l´actitud de Tito, també fotut d´un genoll, però que fou decissiu per sumar els quinzes dels rojos i que en alguns moments, de roig i amb l´escalfor de la foguera ja preparada ben a prop, semblava l´encarnació d´aquella cançoneta del cantant balear en Tomeu Penya que deia: “Duc el dimoni dins jo…, duc el dimoni dins jo…”.




Cap comentari: