PEÑA RECORRE A L´ÈPICA PER DESTRONAR EL “MARTELL”

El Xato, lo Presi, homenatjant Jaume I... Ah, no!
guardonant Peña amb els guants de Campió Individual de Benicarló.

ARREA-LI BONA I ELS HÓMENS DEL TROS,

JUNTS DE NOU A LA FIRA DE SANT ANTONI

Iván Peña, The Wall, el pilotari de les sabatilles grogues i el monyet enrinxolat, el jugador més de guai del poble que igual t´amolla un carxot d´esquerra que et mata una perdiu, l´ullet dret (no confessat) de José Garrido i l´únic capaç de plantar cara a “Martell” Esteller… és el nou amo i senyor del Coromines en proclamar-se Campió Individual de Frontó a Mà de Benicarló. En una final gairebé èpica – si no us heu tret l´ESO heu de saber que “èpica” no vol dir a lloms d´un matxo, això és l´”hípica” –, els dos pilotaris s´estaborniren de valent en una partida a 50 en què arribaren literalment al límit de les seues forces en un desempat apassionant que jugaren malferits per rampes a les cames i al llindar de l´extenuació (i no exagerem ni un pèl!). La final de consolació la guanyà Senar, també guardonat com a pilotari rebel·lació de l´any, davant Tito. A més, altres pilotaris del poble tornaren a fer pinya amb el sindicat del carròs a la fira de sant Antoni jugant a raspall entre arreus de bestiar, lligones, rotobatos i d´altres estris de llaurança.

Comença una nova Era:
l´Imperi del Martell ha caigut.

“La millor partida de la història del club”:  així la va definir el Xato i si Xato ho diu, va a missa. Els altres callem i acotem el cap perquè la veritat és que l´home tenia més raó que un sant. Si atenem a les travesses, no hi havia un favorit clar. Però totes les postures caçades pel nou marxador del club, Adrià, apuntaven cap a una final d´allò més igualada: i així va ser fins a l´últim quinze. I és que la partida, a 50, només es resolgué al desempat després de 18 jocs en disputa (45 – 45) i 9 a 9 al marcador. O siga, una final espectacular, emocionantíssima, però massa llarga en opinió d´alguns. Tot i això el club respectà la decissió dels jugadors d´anar fins a 50; i potser el Martell pagà cara la seua gosadia i cavà la seua pròpia tomba en exigir-se massa físicament després d´una agenda farcida de partides arreu del país. En efecte, la resistència física va ser clau a l´hora de decidir el campió: Peña, que exhibí un joc que ratllà la perfecció i que ha madurat com a esportista, eixí des del primer moment més concentrat que Eduardo Manos Tijeras llevant-se els polls i fou capaç d´abstraure´s de l´enrenou i de les brofegades dels parroquians. D´aquesta manera, acabà enduent-se el títol davant d´un Esteller que sens dubte està a l´altura de les millors promeses del País Valencià;  però només quan aquest ja anava pel terra enrampat de les cames després de la disputa de cada quinze.  En resum, una final i dos pilotaris dels quals ens sentim ben orgullosos que situen Arrea-li Bona i Benicarló al nivell d´altres poblacions pilotaires del país.

Esteller, enrampat, assistit per José Garrido
durant els últims instants de la final.

Karate Kid Senar, el pilotari rebel·lació de 2011,
xalant amb un marcador igualadíssim.

Aquests dos butxaques es veu que van apostar per Peña.
Per a quatre "xavos" que van arreplegar a les travesses estan molt contents!

Abans s´havia produït el debut en societat d´una altra joia de la pedrera cadufera, Sofian, qui en una profia a 15 punts acaçà a pilotades a un Carlos Sospedra que es veié sorprés per la força d´un nou pilotari que segurament s´estrenarà per parelles en la Faixa. “Quan me n´he adonat ja en portava 15, tu”, va declarar Sospedra en acabar la partida.  

Pel que fa a la final de consolació, José Senar, una altra de les perletes eixides de l´escola d´Arrea-li Bona, s´emportà el bronze, o el que és el mateix una caixa de carxofes i una cistella d´encisams i mandarines que acabà regalant alegrement, per 35 – 25 davant Tito, el pilotari incombustible a qui mai no se li esgoten les piles, en un duel molt bonic, digne de veure´s, i que finalment s´endugué lo Flaret només quan el seu rival va caure de madur, com una figa. “No l´havia vist jugar així en la meua vida”, declarà José Garrido enlluernat pel joc del veterà benicarlando. A més, Senar va ser reconegut pel club com el pilotari rebel·lació de l´any.

Un parell d´encisams, el Xato i al fons, la final de consolació.

D´una altra banda, dissabte de matí, sota un cel gelat però clar i diàfan que permetia veure les illes Columbretes, Carallot inclós, des de la Torre dels Collons, d´altres pilotaris d´Arrea-li Bona es deixaren convéncer pel sindicat del carròs local per jugar una partida d´exhibició de raspall a la fira de sant Antoni. La treta d´honor anà a càrrec de la dameta dels llauradors locals acompanyada d´una caterva d´autoritats locals i autonòmiques i tota una cort de mitjans de comunicació encapçalada per Alberto Fabra, president de la Generalitat Valenciana. Un Alberto Fabra molt ben vestit i molt templat però que no n´amolla una en valencià ni que el maten (ni en castellà, perquè no obri la boca ni per dir bèstia que fas ahí?): un home menys expressiu que el flare d´un trinquet (o que una amanida de soja, o que la mòmia de Tutankamon, o que Steven Seagal amb paràlisi facial).

Foto-denúncia (o Me´n Foto de la Setmana):
Manyà agenollat davant del President de la Generalitat.
Hi ha qui canvia de jaqueta com de calçotets! PERE DIMISSIÓ!
Per no parlar de... CENSORED!

I parlant de xurros, tot i que el resultat és el que menys importa, 40 – 25 per als blaus (Jon, Àngel i Xato) després que Carlos Sospedra (de roig i fent equip amb Manyà i Senar) salvés el primer punt de partida superant per dalt Jon i enviant la pilota contra la fregidora de Churreria Henrike (vés quina manera que tenen alguns des destrossar-se el nom) a qui li va venir d´un pèl no incorporar un ingredient autòcton amb regust de badana a la seua oferta d´assortiment de dolços. A més, el nombrós públic que anà acostant-s´hi va poder gaudir i escoltar de boca del gran José Garrido les divertides biografies del Ros de Carlet, el Xiquet de la Llosa o Juliete d´Alginet (tot un clàssic) en un gèlid però distret dissabte de matí.

Els jugadors de raspall recollint els premis
i una bosseta de coques de sant Antoni.
Afortunadament, el ventilador (o lo que siga) de darrere no estava encés.

Un OANI, Objecte Agrícola No Identificat, del costat dels rojos.

RESULTATS:


Peña – Esteller (Final Individual): 50 – 45

Senar – Tito (Final de Consolació): 35 – 25

Sofian – Carlos (profia): 15 – 12

Jon, Xato, Àngel vs Manyà, Senar i Carlos (exhibició de raspall): 40 - 25

ESTELLER VS PEÑA: LA TRACA FINAL.

A MÉS, BRUNO AGUT RETORNA AL FRONTÓ DOS ANYS DESPRÉS

Cara a cara, bis a bis, face to face, ménage a deux… digueu-ho com vulgueu, però la Partida del Segle es juga diumenge vinent al frontó del Coromines. Esteller contra Peña, el Martell picant el Mur, el Campió davant l´Aspirant (que per cert, ja se´l va fer a l´estiu tot i que Esteller té excuses per a tot: que si no em vaig fer les mans… que si em feia mal no sé què…).  La final de la Lliga Individual de Frontó a Mà entre els dos grans favorits està servida. La parròquia cadufera ja es frega les mans davant una de les millors partides que es pot veure avui dia a Benicarló (i a Castelló) entre dos promeses de la pilota valenciana sorgides de la pedrera cadufera. Però abans van haver d´espolsar-se del damunt dos pilotaris endurits com Tito i Senar a les semifinals. Unes semifinals, per cert, precedides d´algunes profies en què es produí el retorn d´allò més esperat de Bruno Agut després de dos anys mirant-s´ho tot assentadet a una cadireta de plàstic (i això quan n´hi havia!).

El Martell, picant fort.

En la primera semifinal, Esteller es menjà Tito d´un parell de mossos per 35 – 5 en una partida en què el veterà de la panxeta màgica es tornà a deixar l´ànima amb un entrega física d´allò més generosa, com ha fet durant tot el campionat i que li ha servit per berenar-se els seus rivals directes. Però al davant tenia ni més ni menys que el Martell Esteller, que d´un parell de carxots i algunes tretes impossibles de tornar va liquidar la partida per la via rápida. De res no li valgué al bo de Tito la tàctica minuciosament preparada durant l´esmorzarot al Milord (o al Senyoret, si atenem a la normalització lingüística exigida per Karce reunió rere reunió) i que a hores d´ara continuem preguntant-nos quina era. 



Diumenge tocava d´"asulgrana". Ves que açò no
acabe sent la secció del Barça de pilota valenciana.

La segona semifinal enfrontà a dos amics fora del frontó que a la pista no es poden vore ni en pintura: Peña, The Wall, i Senar, que tornant a qüestions lingüístiques i al pas que anem qualsevol dia voldrà dir “comer abans d´anar a dormir”.  I diem això de dinar i de senar perquè aquest parell de dos també s´apuntaren a l´esmorzar previ per a dissenyar les respectives tàctiques i de passada intentar posar les bases junt al gerent de l´esmentat local hostaler d´una futura i hipotètica secció de pilota valenciana del Barça (i si no, veieu la foto). Però The Wall, que segons José Garrido és el pilotari benicarlando que més ha progressat en menys temps i que estava un poc més per la faena, no donà opció al Flaret, que tot i això desplegà un joc espectacular que féu les delícies del públic assistent. Peña volgué reflectir el seu domini i gran estat de forma també al marcador i s´endugué la victòria per un aclaparador 35 – 0.



Abans, però, dos profies havien encetat la matinal de pilota. La primera entre dos pilotaris a l´alça com són Xatet i Adrià, que dit siga de passada ha agafat el mal costum de no triar cara (o siga, el careto del rei) en el sorteig de la treta i va començar restant. Així, Xatet, segur a la treta, es feia l´amo i senyor de la pista des de bon principi i es posà 20 – 0 en un tres i no res, o com dirien a Cuenca, “sin comerlo ni beberlo”. Però després de disfrutar d´un parell de pilotes de partida, Adrià ben assessorat des de la banda pels “botilleros” de guàrdia, va començar un remuntada que de ben poc no li complica la vida al Xato. El debutant començà a repartir llenya de bot de braç i a complicar-li les coses al Xato. Tanmateix, es nota que li falta encara llegir millor la trajectòria de les pilotes – això només ho dóna l´experiència – i Xato acabà d´arrodonir la victòria amb un parell de ganxos que no s´havien vist des que Olaizola II guanyà la final de 4´5, o siga, des del diumenge passat per la tarda. A les postres, victòria per al Xato per 25 – 15.

Bruno, envoltat d´àngels i dimonis el dia de la seua tornada al frontó.



L´Amo del Carxofar fent de jutge i de "botillero",
tot a l´hora. Karce, assentadet i endiumenjat,
fent de sector crític.



I després plorera col·lectiva al frontó amb el retorn de Bruno, que no es menjava un pa torrat de fa dos anys cap ací. En la seua tornada escollí de company de viatge al dimoni en persona. Sí, sí, el dimoni i de roig: un José Garrido que després de fer les gestions oportunes per aconseguir que li pintaren una línia de treta per a majors de 76 anys (ja vorem si algú dels que hi havia arriba a utilitzar-la algun dia, ja ho veurem!) acalentà els seus rivals – Sospedra i Àngel – a la treta d´igual forma que ho va fer amb el diccionari: enmig de les esbroncades al seu company Bruno davant de sa mare i de les interpel·lacions als rivals als quals els deia que si estaven fluixos de menjar (o de no menjar, no ho vam acabar d´aclarir) tanta carxofa i tant d´abadejo, no sabem què explicava d´unes gafes. Tanmateix, ens corprén i ens captiva de veure com aquest il·lustre de la pilota valenciana viu aquest esport i les ganes que en tenia de tornar a jugar. És senzillament, impressionant (i si no, mireu-lo com estira a la foto. Això no li ho hem vist fer a Esteller en la vida).

Tito passà per l´adreçador i  li
pintà a Garrido la línia de majors de 76.

 A n´aquest cronista també li consta que dissabte de matí se celebrà una altra jornada escolar de pilota valenciana, raspall al Ródenas i frontó al Coromines. Però aquest cap de setmana, les seues fonts – les fidedignes i les no tant fidedignes – van molt atabalades i s´han oblidat d´informar-lo. I potser algú més, en silenci i sense fer soroll, també hi haja estat treballant pel club; però tot açò ni ho sabem ni ho podem contar. I açò no és un retret; ans al contrari, un reconeixement a les persones que cada setmana perden temps i diners en Telefònica per què aquestes línies siguen possibles.

Mireu com estirava Garrido abans de la partida: això... això...
no ho ha fet Esteller en la vida!

Resultats semifinals Lliga Individual Frontó a Mà:

Esteller – Tito: 35 – 5

Peña – Senar: 35 – 0

Profies:

Xato – Adrià:                               25 – 15

Garrido/Agut vs Sospedra/Àngel: 25 - 15

TRASPÀS DE PODERS

LES SEMIFINALS DE LA LLIGA INDIVIDUAL, EN MANS DELS MÉS JOVES

A n´aquests sapastres d´Arrea-li Bona ja els coneixem com si els haguéssem parit! Estava clar que havien d´aprofitar el dia de la Constitució – eixe paperet tan simpàtic que parla de coses tan divertides com el dret a una vivenda digna o l´accés al treball per tothom – per embolicar la troca. I és que feren coincidir la diada constitucional amb la celebració dels quarts de final de la lliga individual i així exemplicar a la pista el traspàs de poders que es viu al sí del club, o siga, i dit amb paraules més planeres, que els joves van córrer a pilotades als més grans per tot el frontó. Tret de Tito, l´únic pilotari nascut a la dècada dels 70 que hi accedeix, les semifinals seran protagonitzades pels joves nascuts als 90. El relleu generacional, el traspàs de poders entre totes dues generacions, és ja una realitat inqüestionable. I dit siga de passada,  tot un èxit per al club en tant que els alumnes ja superen de bon tros els mestres.

Esteller vs Xeto

Diumenge de matí, sota un cel més net que els comptes corrents dels socis de la cooperativa agrícola de L´Aldea, es disputaren els quarts de final  de la lliga individual de frontó a mà. La puntualitat i l´espectacle els posaren dos dels més joves, “Martell” Esteller i Xeto, que disputaren una partida preciosa tot i el resultat de 30 – 5 per al primer, l´actual campió i defensor del titol. El Martell, després de la partida explicava a qui el volgués escoltar que un pilotari sols té tres possibles resultats: guanyar per jugar bé, perdre per jugar mal o perdre tot i haver jugat bé.  Aquesta tercera opció va com la seda per resumir la trajectòria de Xeto en aquesta competició: ha fet un joc espectacular, progressant d´allò més, fent suar els més valents del frontó; però després de quinzes de molt de mèrit, un seguit d´errades en els cops més fàcils i en els punts decissius l´han impedit acostar-se a la victòria en les partides contra els seus rivals directes. Diumenge fallà sobretot de bot de braç i això permeté Esteller tenir sempre controlada la partida tot i l´exigència en el joc que li demanaren els cops de Xeto.

Tito vs Karce

 Tot seguit es disputà l´únic enfrontament entre dos pilotaris de la vella guàrdia: Kanell Màgic Karce contra qui podríem començar a anomenar Panxeta Màgica Tito, perquè es veu que els esmorzarots al Milord li senten d´allò més bé. Tito començà com sempre, gelat, patint i errant massa durant els primers jocs; i això esperonava el seu rival: no véiem un Karce tan motivat des d´aquelles famoses semifinals per parelles en què se n´anà de paella (motivat a la paella, és clar). Així, Kanell Màgic – després d´assabentar-se que a la partida era a 30 i declarar “feu el que voleu” – es posava 10 – 5 a favor  fent millor joc que el seu rival. Però a poc a poc, i com sempre, Tito anà entrant en la partida, errant menys cops i castigant l´esquerra de Karce. Però sobretot no fallà, i tot i que no va fer molts punts guanyadors anà tornant-ho tot i esgotant físicament Karce, que acabà sucumbint 30 – 15, en una de les partides més boniques de tota la lliga.



Carlitos: la pròxima vegada alça el cul de la cadira per fer les fotos,
que són totes iguals!



Peña vs Franjo



Voleu dir que li pegarà?
Encara li fotrà a Peña!

I a partir d´ací, festival adolescent. Els més joves, que no havien acudit al Milord, semblaven tenir fam i es berenaren d´un parell de mossos els veterans. El primer a caure, Franjo, un pilotari en crisi, davant Peña. The Wall, veient físicament apurat el seu rival i incapaç de fer-li mal, començà donant-li peixet i jugant amb ell com un gat amb una rateta.  Però quan Franjo, amb alguna treta i alguna deixada de mèrit, li féu un joc i posà el marcador 15 – 5, es va despertar la bèstia que Peña duu dins. El seu rival tornà a sentir eixe xiuxiueig letal que The Wall pronuncia “per lo bajini” tot dient: “bueno, açò s´ha acabat, que tinc fam” i en un parell o tres de minuts, i amb unes tretes letals impossibles de tornar pel seu rival, finiquità la partida 30 – 5. Peña es postula com l´altre gran favorit per a guanyar l´individual; però abans haurà de superar en semifinals en un duel gairebé fratricida un Flaret que no deixa de progressar aritmèticament.



Ací teniu la foto del pròxim cartell:
Peña, d´esquerreta i dedicada per a totes
les xicueles del poble.



Senar vs Manyà

Lo Flaret, qui ja havia superat els veterans del seu grup – Tito i Franjo – es trobava al davant l´últim corcó de la dècada dels 70, i potser, el pitjor de tots: Manyà, l´Amo del Carxofar, la personificació d´Arrea-li Bona Autèntica. A més, Senaret també s´enfrontava a les seues pròpies paraules perquè segons ens conten fonts poc fidedignes havia anunciat que es classificaria per a semis sense baixar de l´autobús (o del tractor, per tradició familiar). La cosa és que arribà al frontó vestit de Karate Kid (veieu la foto) i començà la partida més nerviós que Pinotxo a la “Máquina de la Verdad”. Així regalà el primer joc a Manyà en fallar tres tretes gairebé seguides; i amb un joc ferm, segur, i fins i tot de vegades vistós, Manyà es posà 20 – 10. Però quan alguns ja apostaven pel roig, ressorgí la figura del Flaret: deixà de fallar i començà a moure el seu rival de punta a punta del frontó resolent els punts amb el seu bot de braç mortal o de palma fins a la línia del 6. A la fi, Senar capgirà el marcador i s´uní a la festa dels més joves que el dia de la Constitució han protagonitzat a la pista (on ha de ser) el traspàs de poders que albira per a un futur immediat pilota – i pilota de la bona – a Benicarló.

Karate Kid Senar i Garrido. Dos generacions cara a cara.
I Garrido, per primera vegada a la seua vida, flipant i sense paraules només de vore´l.

I diumenge vinent, dia 11 de desembre, les semifinals:

Panxeta Màgica Tito vs Martell Esteller

Senar, lo Flaret vs Peña, The Wall.

I, a més a més, alguna profia en què torna al frontó després de no sabem quant de temps Agut (acompanyat d´un il·lustre com és José Garrido) contra Àngel i Sospedra, en un altre duel intergeneracional.

Resultats Quarts de Final Lliga Individual Frontó a Mà:

Esteller – Xeto:          30 – 5

Tito – Karce:              30 – 15

Peña – Franjo:           30 – 5

Senar – Manyà:         30 - 20

 

ARREA-LI BONA GYM

Cap de setmana marathonià de pilota valenciana a Benicarló. Tot i que el poble s´està quedant sense pilotes de vaqueta – totes encanades pels patis i galeries del veïnat –, i que qualsevol dia hauran de jugar amb les pedres del riu o els còdols de la mar Xica, es veu que aquesta colla de lleganyosos d´Arrea-li Bona no tenen res més a fer que estabornir les parets del Coromines i acomboiar pel mateix camí els xiquets del poble. Així, dissabte se celebrà la I Jornada de Pilota Escolar amb alumnat dels col·legis públics Marqués de Benicarló, Martínez Ródenas i l´institut Joan Coromines. A més, es decidiren els quartifinalistes de l´individual local de frontó a mà i se celebrà el 5é aniversari del club.

Açò seria el discurs oficial del club. Però la realitat és que allò que començà de manera responsable, organitzada i formal com és l´organització d´una jornada escolar de pilota, acabà més tort que la carretera d´Alcalà a les Coves de Vinromà i esdevingué una competició de milhòmens a vore qui feia més flexions a una mà, presumint de musculació i reptant-se a polsos com si fóssem en un gimnàs cutre de barri metropolità.

 

Ajupint el llom des de menuts.
Arrea-li Bona promou la cultura de l´esforç en temps de crisi.



En fi, la cosa és que dissabte de matí benjamins i alevins gaudiren a la pista del Màrinton d´una minicompetició de raspall. El primer classificat va ser Joel Forés, el germà menut dels bessons, que sembla tenir la fusta necessària per seguir les passes de son germà Jon, semifinalista a l´autonòmic juvenil fa dos anys. En 2ª i 3ª posició quedaren Sergi Alemany i Víctor Gómez, altres dos futuribles cracks de la pilota cadufera que també apunten maneres.

El futur del frontó cadufer: que sant Manró ens pille confessats!

Mentrestant els més grandets seguien les passes dels majors tot fuetejant el frontó del Coromines en una altra minicompetició que s´endugueren dos benicarlandos d´importació: Sofian i Hicham. Feia goig de veure com des de l´escola de pilota d´Arrea-li Bona, la nostra pedrera, s´assegura el futur d´aquest esport al poble. I és que tal com li peguen aquests xiquets, d´ací a un parell d´anys correran a manronades els més grans per tot el frontó.

A més a més, aquest cap de setmana s´ha jugat la darrera jornada de la lliga individual de frontó a mà i totes les partides ajornades, és a dir, un “no-parar” de pilota. Com que fer la narració de cadascuna de les partides es faria inacabable, ací teniu els resultats i una lleu pinzellada d´allò que ha oferit cada jugador en l´últim tram de la competició:

Esteller – Tito 25 – 0                            Tito – Franjo: 25 – 10

Xeto – Xarli: 25 – 0                               Senar – Juan: 25 – 0

Manyà – Xarli: 25 – 5                           Karce – Àngel: 25 – 0

Esteller – Senar: 25 – 0                        Manyà – Peña: 0 - 25

Xatet – Karce: 10 – 25                          Karce – Xarli: 15 – 25

Xatet – Peña: 0 – 25                             Senar – Franjo: 25 - 0



Els joves, aprenent dels cracks, en aquest cas del "Martell".

Grup A

Peña, The Wall: més sobrat que Pamela Anderson donant el do de pit, no en tingué prou apallissant Manyà a la pista que el reptà a un pols en un duel macarrònic  després de dinar a un restaurant del poble del qual no en direm el nom perquè no isca malparat, com en les millors (o pitjors) pel·lícules de Jean-Claude Van Damme.

Peña, Xato i Mañes, que és del Madrid (i de l´organització).
Fixeu-vos les sabatilletes de guai que duu The Wall.

Kanell Màgic Karce: que ja és grandet, tot i que de , ha fet una classificació per llevar-se el barret guanyant alguns dels pinxos del Coromines. Però quan ho tenia tot de cara per fer primer de grup, va perdre l´última partida en una xarlotada… perdó, en una memorable partida contra Xarli que els hooligans caduf… perdó, la parròquia cadufera recordarà per molt de temps.

Manyà: d´Amo del Carxofar a Principito del Coromines (més que res per la coroneta). Tot i fer un joc ferm i espectacular, Manyà no passa del tercer lloc ja que pel camí s´ha trobat dos pedres més dures que ell com són Karce i Peña. Tanmatex, la nóvia continua contenta.

Xeto: un dels pilotaris que millor joc ha desplegat, per fi s´ha retrobat amb la victòria i li arrabassa a Xarli la classificació per a quarts. Tant de bo pegue ja l´esclafit definitiu i se´n puge al carro dels millors.  
Xarli: tot i que els millors moments de la lligueta els va viure diumenge punxant Rihanna, es va trobar amb dos victòries inesperades davant els líders de grup que li van donar opcions de classificació fins l´últim moment.

Només li va faltar punxar la d´"El venao".

Àngel: més carn de gimnàs que quan se centre definitivament en la pilota i substituïsca les peses i els espills pel tessamoll i l´esparadrap, amb la potència de braços que té, esdevindrà una de les futures joies de la pedrera d´Arrea-li Bona.
Xatet: sense dubte, el pilotari amb més pundonor del poble. Mentre les clementines es fan malbé al tros, ell es deixa la pell al frontó.

Grup B

Esteller: es classifica primer del grup B sense despentinar-se, i gairebé sense fer-se les mans. D´una altra banda, convindria que s´apugés un poc els pantalons perquè amb la regata a la vista i tot rosset que és, té un aire a Benny Hill.

Tito: un pilotari de crosta de coco, dur com ell a soles, que es deixa la pell a cada partida. La seua durícia, afegida a la barbeta que porta el col·lega, fa d´ell una espècie de Chuck Norris de la pilota benicarlanda.

Està clar: l´home ve de la mona.
I ves que no siga a l´inrevés!

Senar, lo Flaret: a poc a poc va adquirint galons i va destrossant rivals gairebé al mateix temps que ho fa amb els diccionaris. Aquest cap de setmana, entre ell – que anava d´ “asul” (encara estem investigant si és amb essa sonora o sorda) i Garrido – que es demana “cortats” al bar de davant – han fet remoure el bo de Joan Coromines a la seua tomba.

Franjo: físicament molt apurat, ha caigut de madur, com les figues. Es classifica de miracle.

Sospedra: en fase de recuperació d´un colze malparat, es retrobarà amb la competició a la Faixa.

Juan: un valent, un esportista de debò, un pilotari entregat i braguetaire de pro; un pintor que pinta con amooorrr… les ratlles del frontó.

Adrià: el més llest de tots, va vindre al dinar i avant!

I per cloure aquest cap de setmana farcit de pilota, commemoració del 5é aniversari (o 4t, perquè segons a qui li preguntes els hi surten uns comptes o uns altres, com a les embarassades). En un dinar de germanor al Tonellet, els restauradors posaren la paella i els canalons i nosaltres, els macarrons: perquè la festa començà amb un concurs de polsos i flexions a una mà, com a les sessions de gimnàs de Gran Hermano 9. Menys mal que el gran José Garrido ho arreglà amb unes lloes. En resumides cuentes, pilota i festa mentres puguem; perquè com diria sant Manró, una vegada mort, la cara com un porc.  

De primer amanida i paella; i de postres,
un parell de macarrons: Van-Damme i Stallone en acció!

                         

El cronista es reserva l´opinió personal per no ferir la sensibilitat
dels lectors.

 

TOT EL PEIX VENUT A LA LLIGA INDIVIDUAL DE FRONTÓ A MÀ

O quasi tot: perquè a falta de dos jornades per cloure la lligueta ja estan clars almenys set dels vuit quartfinalistes. En el grup A Peña, Karce i Manyà ja estan classificats i sols resta saber qui serà el quart pilotari en acompanyar-los, Xeto o Xarli (la partida que els enfrontarà aquest cap de setmana vinent s´albira apassionant). En el grup B, després que Carlos Sospedra quede pràcticament eliminat en no haver-se recuperat satisfactòriament d´una lesió de colze, són el Martell Esteller, Tito, Senar i Franjo els que tenen la classificació a la butxaca.



 Sospedra, lesionat, ajuda a Peña a
fer-se les mans. (Imatge d´arxiu)

Dissabte a la tarda, sota un cel blau com la sang de la infanta Cristina, la dona d´Iñaki Undargarín, es disputaren diverses partides corresponents a la cinquena jornada de la Lliga Individual de Frontó a Mà. Totes elles disputades entre els més joves de la pedrera d´Arrea-li Bona. Per estrany que semble, la beateria cadufera no celebrava cap festivitat del santoral, ni santes Cecílies ni Geperudetes ni res de res, i doncs els acords de la banda municipal no acompanyaren les manronades i carxots dels nostres joves ja acostumats a bregar al frontó amb banda sonora i esclafits de  coets com a música de fons.

I ja que parlem de sants i d´altres habitants del cel, qui més faena va tindre va ser el debutant Àngel, que es va veure les cares amb dos autèntics dimonis de la pilota cadufera: Peña i Xeto. En partida avançada a la setena jornada, Peña es redimí d´algun pecat inconfessat tot donant-li un poc de peixet de manera que Àngel li féu dos jocs (25 – 10). Però Xeto, que ha agafat la seguideta de victòries i no té compassió de ningú, no li donà cap opció i el calentà 25 – 0. Per acabar-ho d´adobar, Àngel també jugà dimecres una partida ajornada contra Manyà, l´Amo del Carxofar, un autèntic dimoni sense cua ni banyes que va de guai i d´enrotllat però que no tingué pietat d´Àngel qui es tornà a endur la del polp pel mateix resultat de 25 – 0. Tot i els resultats, Àngel s´està bregant amb els gallets del Coromines i té tota la traça d´esdevenir una de les futures joies de la nostra pedrera. 



Adrià riu que riu abans que li caigués la
de Maria Santíssima (Imatge d´arxiu).

D´altra banda, també s´enfrontaren Carlos Sospedra i Senar, lo Flaret. Sospedra,  qui potser tornà massa aviat a la competició, continua tenint problemes amb una lesió de colze i acabà amb el braç a la virulé, o siga, en cabestrell. Va voler forçar massa i tot i els avisos del seu malmés colze en forma de doloroses punxades continuà la partida fins a fer-se mal de veritat.  Tot plegat sembla que no es recuperarà a temps per a disputar la fase eliminatòria. Per la seua part, Senar sembla no tenir cap problema si no hi ha diccionaris pel mig. La seua dreta fa més mal que una pedregada en sec i corre i lluita per tot el frontó més accelerat que el bateria de Metallica (o si voleu, de Poval de Sobredosis). A les postres, victòria per al Flaret per 25 – 10 contra un Sospedra que ha après que en un esport tan exigent com la pilota valenciana cal saber dir prou abans de fer-se mal.





Si amplieu la imatge, comprovareu que està a punt de
mossegar-se la llengua de la ràbia amb què li fot: nynnyng!





DJ Xato: no ens cansarem de repetir-ho:
tot i que no en guanya ni una, quina traça que té!



 I diumenge de matí, sota un cel enterenyinat de núvols esquifits, gairebé inexistents, com l´ànima dels qui a Tots Sants furten els gerros de flors al nínxol del costat, es jugaren les partides dels vells rockers de sempre; o més que rockers, punkarres, perquè el Xato – sempre amatent a les últimes novetats musicals – amaní la vetllada amb tot de joves promeses musicals com Eskorbuto, Ramones, etc. Es veu que d´aquesta manera intentava motivar-se per plantar-li cara a l´Amo del Carxofar. Però Manyà, qui ha fet un curset avançat de com fer-se les mans sense perdre-hi la sensibilitat per tocar-li el cul a la nòvia en arribar a casa tot suat després de la partida, no es deixà acagallonir pels durs acords de guitarra que brollaven del mòbil del Xato.  Ben al contrari, va ser el Xatet qui acabà com cagalló per séquia buscant la pilota per tot el frontó sense poder tornar les pedregades d´un Manyà que torna a estar a un alt nivell.

Per rematar la jornada, jugaren Franjo i Adrià amb victòria per al primer per 25 – 0. Tot i el resultat, Adrià, un pilotari com cal, un poc despentinat, però com cal, donà sempre la cara i lluità cada pilota que el rebordonit de Franjo sempre intentava pegar a la paret o buscant els dos panys. Però rai tots dos: Adrià està fent bones partides l´any del seu debut i Franjo ja pensa en els possibles resultats i caramboles per creuar-se amb Kanell Màgic Karce en els quarts de final ja que aquest – atenció! – ha promés de redactar la crònica si es produeix eixe enfrontament.

Franjo, per "soleares": Cojo una manzana, la miro, la muerdo, la tiro...
Cojo una manzana, la miro, la muerdo, la tiro...



Resultats 5ª jornada Lliga Individual de Frontó a Mà:

Xeto – Àngel:              25 – 0

Sospedra – Senar:      10 - 25

Xatet – Manyà:           0 – 25

Franjo – Adrià:           25 – 0

Tito – Juan:                 25 - 0

Àngel – Manyà:          0 – 25 (partida ajornada)

Àngel – Peña:             10 – 25 (partida avançada)

ANOTHER BRICK IN THE WALL O ARREA-LI BONA SANDINISTA

Ja la tornem a ballar! No, no, tranquils, que no és una altra crònica trilingüe com les de l´època de Font de Mora. És simplement una altra manera de dir que Ivan Peña, The Wall, el pilotari cadufer que més pilotes alça i torna, una paret personificada, un frontó humà, s´ha trobat aquest cap de setmana amb allò que en Cuenca dirien “la horma de su zapato”: Fran, de Quartell, un pilotari més dur de pelar que Chuck Norris en Delta Force i capaç de tornar pilotes impossibles des de qualsevol racó del frontó.

D´altra banda, en la lliga individual local aquests arreplegats d´Arrea-li Bona semblen haver-se encomanat de l´aclaparadora victòria del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) a les eleccions del “cocodrilo” (segons el diccionari José Garrido – català, català – José Garrido, Nicaragua) i s´han apallissat els uns als altres durant tot el cap de setmana, tal com ha fet l´FSLN amb els fatxes... perdó, amb els liberals. Sols així s´expliquen alguns dels escandalosos resultats de la jornada, amb diversos roscos inclosos per a alguns pilotaris que han eixit del frontó més escaldats que el protagonista d´Holocausto Caníbal.

Tot i que el van calentar com un dau, quina traça que té!

Si feu com Milikito (o Maradona) i seguiu la
línia blanca, trobareu Peña; a la seua esquerra,
Fran, l´exterminador de cadufers.

Dissabte a la tarda, sota un cel clar i ras com la calba d´Hugo Chávez, amic de l´ànima del comandant sandinista Daniel Ortega i encarnació del dimoni segons alguns mitjans de comunicació estatals, es disputà el plat fort del cap de setmana: el cara a cara entre Peña, The Wall, i Fran, de Quartell, finalista l´any passat i botxí de Jon algunes setmanes enrere. Tots dos es jugaven el passi a les semifinals de l´autonòmic juvenil. Peña necessitava la victòria i que el del Camp de Morvedre, no puntués, és a dir, que no arribés a 35. Però Fran, la burreta del qual ja es coneixia el camí fins a Benicarló, va arribar al frontó molt abans que el pilotari local, calfant des de ben aviat i començant la partida amb el motor a punt. En canvi, Peña començà més gelat que un alicatador d´iglús i des de l´inici veié com Fran prenia distància. Amb 0 – 10 a favor, el de Quartell jugà tranquil, fins i tot diríem que a mig gas, i sempre tingué a Peña més acorralat que els gèrmens de Pato WC. Quan el cadufer entrà en joc ja era massa tard: amb 10 – 20 en contra protagonitzà alguns jocs de mèrit; però Fran, que té un carxot que fa por capaç d´alçar pilotes impossibles, no li donà opció. I a poc a poc, però de forma inexorable, la partida s´anà decantant cap al de Quartell. A la fi, 40 – 20 per a Fran, un tros de pilotari com un campanar, un altre “brick in the wall” que comença a tenir fama d´exterminador de benicarlandos, una mena de caduferocida de la pilota.

 

Xeto i Xato. No és un embarbussament.
Es diuen així.

Abans s´havia jugat la partida de l´individual local entre Xato i Xeto – poca broma! –, una de les pallisses del cap de setmana a favor del segon (0 – 25). Xeto va fer bones les enquestes que el donaven com a candidat a la victòria i va celebrar el seu 17é aniversari amb els primers tres punts en el seu caseller. Xatet, voluntariós i esforçat, disputà fins al final; però res no pogué fer amb una Xeto que necessitava la victòria com el menjar. I després del duel autonòmic s´enfrontaren Senar, lo Flaret, i Adrià – com diria la meua àvia, un altre Pink Floyd – amb resultat idèntic de 25 – 0. Senar, després de destrossar el diccionari – algú va escoltar de la seua boca un apocalíptic “passa´m les tijeres” mentres es feia les mans – va destrossar Adrià, que almenys va tindre la decència de no maltractar la llengua d´Ausiàs March en un recinte acadèmic que duu el nom de l´il•lustre lingüista que era Joan Coromines.

Els efectes de les primeres retallades en educació ja es fan sentir:
Senar va apallissar Adrià (de roig) després de destrossar el diccionari.

I diumenge de matí, sota un cel incert que amenaçava pluja i amb un oratge de mil dimonis, jugaren els més valents del poble. Allò que en diríem uns milhòmens! De primeres, Esteller i Franjo acabaren la partida de la primera jornada suspesa per la pluja amb victòria per al Martell per 25 – 20. I després Franjo apallissà al més valent de tots, Juan, que mig malalt i fet un nyap acudia al frontó per disputar-se les garrofes amb ell, també en partida ajornada, i després amb el Martell, ni més ni menys. Tanmateix, Juan, que ja no és un xaval precisament, aguantà poc. Els carxots i manronades dels virus gastrointestinals que atacaren de valent l´aparell digestiu del pobre Juan pogueren més que la seua força de voluntat i a penes aconseguí de fer alguns punts a Franjo, que es trobà així amb una victòria massa fàcil. Juan acabà la partida groc com el canari dels Simpson i tornant a la natura allò que aquesta li havia oferit a l´hora d´esmorzar. No em feu donar més detalls, però la cosa és que acabà donant-li la partida a Esteller, que xino-xano, ja és el líder del grup B.

Per cloure la jornada, Xarli, que compta les seues partides per victòries, guanyà a l´altre debutant de la lliga, Àngel, per 25 – 15. La seua experiència fou suficient per derrotar a un Àngel, que si bé té bons cops – sobretot el bot de braç – i la fusta per construir un pilotari de futur, encara té alguns problemes per trobar la posició adequada dins el frontó.

I vet ací un gos, vet ací un gat, que la crònica ja s´ha acabat.

Resultats:

 

Lliga Autonòmica de Frontò a Mà:

 

Fran (Quartell) – Peña (Benicarló): 40 – 20

 

Lliga Local Individual Frontó Valencià (4ª jornada):

 

Xeto – Xatet: 25 – 0

Senar – Adrià: 25 – 0

Xarli – Àngel: 25 – 15

 

Esteller – Franjo: 25 – 20 (partida ajornada)

Franjo – Juan: 25 – 0 (partida ajornada)

ARREA-LI BONA, DESCAFEÏNADA I AMB SACARINA

Estimada Bea:

Estic ultramegadisgustada, tia. Per a un dia que vaig al frontó del Coromines per a veure els pilotaris eixos i fer el treball monogràfic de quart, no hi havia ningú. Tu te creus, Mari? Diumenge, jo, que havia matinat i m´havia alçat a les 11.00h; i no estava ni el Tato. No hi ha dret! Que si l´un va caure de la bici, que si l´altre voltant per ahí amb els xirucaires de no sé on, l´altre que si donà la partida i un que no es va presentar… Total, que diumenge al frontó hi havia menys moviment que al compte corrent d´un perroflauta. O siga, que la 3ª jornada de la lliga individual ha estat més descafeïnada que un tallat de màquina, de sobre i amb sacarina. Menys mal que ahí estan els de sempre per a donar la cara: el Xato, el Xeto, el Xarli i el Kanell Màgic, que són més de fer-se “carajillos”. No, no és un acudit, tia, es diuen així, flipa-ho amb colors.

Quina traça que té el Xato (imatge d´arxiu)



Esbrineu de qui és?
En efecte, el beuratge màgic de KMK.



Es veu que dissabte per la tarda, i sota un cel més negre que la regata d´un heavy sense depilar, es van jugar dos partides. Jo no hi vaig anar perquè havien anunciat possibilitat de gota freda – i tu ja saps que jo sóc més aviat una calenta –; però m´han dit que Kanell Màgic Karce se´n surt. Aquesta vegada la víctima va ser Xeto, que va palmar per 25 – 10. L´atra partida tampoc no tingué massa història i Xarli va calentar Xatet per 25 – 5. I ja no es jugà cap més partida en tot el cap de setmana. Adrià li donà la partida a Esteller i Peña a Xarli. A més, d´altres no es van jugar perquè Carlitos Sospedra es va lesionar i n´hi ha qui estava disfrutant del pont per ahí. I de la partida entre Senar i Juan, res no se sap. Tot un misteri digne de resoldre pel friki eixe de Cuarto Milenio, l´Íker Jiménez. O siga, que poca pilota, poca.

Lo Flaret es va quedar amb
un pam de nas i les mans fetes.

 De la seua banda, els joves tampoc no jugaren l´individual autonòmic de frontó per la previsió de pluja ja que la Federació ajornà les partides. Això sí, es veu que dissabte vinent Peña se la jugarà al Coromines contra Queralt, de Quartell; i si guanya passa a les semifinals de l´autonòmic juvenil. O siga, que tothom al frontó per animar. 

        Només al trofeu Edicom, modalitat galotxa, hi hagué un poc d´activitat, tot i que Arrea-li Bona tornà a palmar contra l´Almassora, dijous passat al trinquet de Vila-real, per 70 - 15.

 

Dissabte vinent tots a animar a Peña, The Wall,
que podria ser el segon pilotari del club en arribar
a semifinals d´un autonòmic.

Resultats:

Lliga Local Individual de Frontó a Mà:

 Karce – Xeto: 25 – 10


Xarli – Xatet: 25 – 5

 

Trofeu Edicom de galotxa:

 

Arrea-li Bona – Almassora C: 15 - 70