EL COMIAT DEL PRESI O XATET JA MANA

Cap de setmana pilotari-assembleari en què els jugadors d´Arrea-li Bona han tornat al frontó blancs com una paret després de la letàrgia hivernal. No sense recapitular abans en assemblea al local de la Caixa Rural sobre els èxits i desventures del 2010 i projectar nous reptes i disbauxes diverses per a l´any que entra. A més, Arrea-li Bona va acomiadar el seu primer president, Jordi Lores, (snif, snif) que com si fos el George Washington de l´esport cadufer ocuparà la primera casella en la (esperem) llarga llista de presidents del club quan els periodistes esportius del futur redacten l´almanac de l´esport benicarlando del segle XXI.

O siga, que uns se´n van (o passen a un discret segon pla com a Vocal de Socis) i altres vénen. I així es presentà la nova junta directiva encapçalada des d´ara i per als propers temps per Víctor Morera, Xatet.

Els pesos pesants i fundadors del club, Pere, Bruno i Albert, continuen (o siga, que no se´n van ni amb sabó). I entren a formar-ne part Esteller, Mañes i Franjo. Així, fetes les presentacions es va fer una ullada al treball del club durant 2010 on cal destacar la tasca de l´escola, la projecció de la pilota benicarlanda cap a l´exterior personificada en la figura de Jon Forés que arribà a semifinals de l´autonòmic juvenil o els èxits de Martell Esteller, que ho guanyà tot a nivell local, la celebració de competicions oficials a Benicarló per primera vegada en la història del poble i la institució de nous tornejos com les partides de raspall de sant Antoni o durant la Setmana de Falles, i un llarg etcètera que ens ha dut fins a diferents punts de la geografia castellonenca i valenciana.

A més, 2011 serà l´any en què Benicarló comptarà amb 8 pilotaris federats i dos equips de galotxa competint per tot el País Valencià. En definitiva, que els milhòmens d´Arrea-li Bona – amb la companyia d´algunes mares, germanes i consorts – s´aplegaren divendres a la seu de la Caixa Rural per a fer teràpia i de passada fer-se allò que Pere anomenà eufemísticament un “vi d´honor”.

Ja al frontó, diumenge es van celebrar les III profies d´hivern. Manyà i Tito encetaren el pastís amb una partida d´eixes que fan bona aquella dita que diu que els vells roquers mai no moren. Però no de roquers d´eixos d´anar a pescar al roquer, no. Sinó de roquers d´eixos que amb un genoll i mig i quatre pels “en garrilla” són capaços de deixar-se els ronyons fotent-li manronades a la paret. Partida espectacular, memorable, digna de ser enregistrada per la retina més exigent, que acabà amb victòria final per a Manyà per 31-27. Tito gairebé no acusà la inactivitat de tant de temps i només li faltà un poc de forma física al final per cruspir-se a un Manyà que, regular com un cicle menstrual, no pateix daltabaixos en el seu joc al llarg de la temporada.

La partida més descafeïnada fou la que enfrontà a Franjo i Xatet contra Karce i Xeto. No sabem si per la falta d´entrenament o per la presència de la parentel·la que féu disminuir considerablement la dosi prèvia de “carajillos”. Tots quatre pilotaris fallaren més que una escopeta de fira, amb tots els respectes envers el col·lectiu de firaires i treballadors ambulants. I tots quatre feren el parpansot en un moment o altre de la partida. De bon principi fallaren Karce (que ja disposa de correu electrònic i això que només som al 2011!) i Cheto, i després Franjo i Xatet. La cosa va anar torta fins que aparegué al final de la partida la figura de Karce, que potser esperonat pel seu desvirgament cibernàutic, es posà a la treta i destrossà els seus rivals fins assolir el 31 – 23 final.

Per arrodonir la jornada, es disputà la millor partida que es pot veure avui dia a la pista del Coromines: Esteller i Peña contra els bessons Jon i Èric, els quatre primers llocs de la classificació del club. El resultat, 31 – 28 a favor dels primers, potser siga el de menys. El nivell de jo

c, sempre jugant molt més enllà de la línia de falta, embadalí la parròquia cadufera que ja somia truites i èxits autonòmics per a 2011. Però hem de tornar a emprar aquí aquella frase mítica del cinema dels 90 que pronuncià el Senyor Llop a Pulp Fiction: “no empecemos todavía a chu… las po…”. Nosaltres no parlarem de pilotaris d´un altre planeta o d´una altra galàxia, i seguirem humils, discrets, treballadors… perquè es comença parlant de pilotaris galàctics i s´acaba depilant-se les celles amb làser a Corporación Dermopatética.