dimarts, 14 de juny de 2011

CRÒNICA D´UN EXILI

JON I ESTELLER LIDEREN EL SEU GRUP EN L´AUTONÒMIC JUVENIL D´ESCALA I CORDA


Els joves pilotaris cadufers continuen embadalint la parròquia… d´Onda! Tot i les promeses d´unes instal·lacions pròpies pressumptament ubicades al camp de futbol de l´antic col·legi Jaume I, Esteller, Jon i Peña viuen un exili esportiu per eixos trinquets de Déu en la seua primera participació a l´Autonòmic Juvenil d´Escala i Corda. Així que de moment són uns altres, i no els aficionats benicarlandos, qui gaudeixen dels seus carxots, manrons i estovamenta en general. Tot i la incomoditat de jugar lluny de casa, els joves d´Arrea-li Bona continuen oferint espectacle i bon joc allà on van. A falta de dos partides, el “Martell” i el bessò són els millors situats per a passar a la fase eliminatòria.

En aquells dies, Sant Manró i els seus deixebles arribaren a la vila d´Onda, un poble que abans que petés la bombolla immobiliària semblava que havia d´entaulellar el desert. Feia una sol de justícia i la comitiva es refugià al trinquet d´aquella bonica localitat de la Plana. I vet aquí que dos joves cadufers s´estovaven a base de carxots i bots de braç . L´un era Jon, i l´altre “Martell” Esteller. Es veia de lluny que Jon, el líder invicte del grup, jugava incòmode. No era ell qui manava a la pilota sinó a l´inrevés. No aconseguia d´obrir-la bé a les parets de manera que els seus cops anaven a parar massa sovint al rebot del “Martell”. Així que quinze a quinze i sense fer soroll, Esteller anà sumant fins al 60 – 50 final, que el deixa empatat a 9 punts amb el bessó al capdavant del grup. I veient, açò, estranyat, un dels deixebles, preguntà:

- Mestre, com és que aquests joves benicarlandos han de viatjar fins a Onda per jugar a pilota? No és ben cert que el consistori municipal va omplir fulls i fulls de premsa – i també la seua web – amb la promesa d´un trinquet que havia de ser “referència comarcal”? O és que aquelles eren paraules buides?

I Sant Manró, amollà una brofegada o potser un ronc en despertar d´una son dolça que l´embolcallava just davant del dau, i digué: deixeble de cor senzill, en veritat et dic que al temps, figues! I tornà a arrepapar-se a l´escala tot estarrufat.

I dit açò el deixeble, corprès, callà aclaparat per tota la saviesa que endevinava darrere d´aquelles paraules i explicà a la resta de seguidors que segons Sant Manró el somni d´un trinquet a Benicarló s´havia esvaït amb la crisi del totxo. I els aconsellà d´oblidar-se´n tot gaudint de la següent partida en què Peña, The Wall, patia d´allò més davant el torreblanquí Iván Sales. El benicarlando tornà a sofrir l´assentada que el martiritza des de fa un mes i anà a remolc durant tota la partida després de perdre la treta només començar. Tot i recuperar-la i millorar considerablement el seu joc, Peña ja no va poder refer-se i palmà per 60 – 25.

I un dels deixebles, observant que Peña també és de Benicarló, preguntà:

- Mestre, vos que sou el nostre guia i profeta, per què Peña, que és cadufer, juga a Onda com a local? No és ben cert que l´alcalde i el regidor d´esports viatjaren fins a Xilxes per a estudiar la construcció d´un trinquet allà pel març de 2010?

I Sant Manró, molest per tanta pregunta, obrí un ull, i digué:

- Deixebles de cor senzill, en veritat us dic que sou més pesats que un penjoll de melons de moro, i que a l´univers sols hi ha un cosa certa i és allò que farem.

I, els deixebles, encuriosits per les enigmàtiques paraules del Mestre, preguntaren tots a una veu:

- I què farem?

- Mala cara quan morirem! – respongué el Mestre i tornà a deixar-se endur per la son.

I dit açò, els deixebles entengueren per fi allò que el Mestre els havia ensenyat: que només la mort és segura i que si els pilotaris benicarlandos volen un trinquet ja es poden esperar assentats. De moment, que vagen lluint les parets del frontó del Coromines perquè encara l´hauran de fer servir una legislatura més. I això és el que feren alguns deixebles i pilotaris d´Arrea-li Bona durant el cap de setmana: lluir paret i tapar els forats de l´atrotinat frontó local.

Però un esclafit va despertar el Mestre. Era el cotxe d´un aficionat d´Onda, que sense el fre de mà posat, va agafar embranzida per la costera que hi ha darrere del trinquet fins anar a parar al barranc – l´anècdota és real –. I espavilat pel catxull, el Mestre afegí:

- En veritat us dic que si l´alcalde va viatjar fins a Xilxes segur que es va fotre un dinarot de la pata el matxo a càrrec del pressupost municipal. Així que de segur hi ha restaurants que paga la pena de visitar. Això està ací al costat, o siga, que entereu-vos d´on anaren a dinar i tireu-vos a sorts qui paga avui. I avieu-vos, que diumenge vinent es juguen les semifinals i final de la Faixa al Coromines i vull arribar prompte per agafar lloc.


1 comentari:

ere ha dit...

Només em puc llevar el barret davant les sentències del mestre Manró. Oh!, quanta ciència, quin calvari ser pilotari al Maestrat!
Arrea-li bona de moment ha demostrat que enlluint trinquets es pot guanyar una pasta. A falta de trinquet bona és paleta! I gràcies Directiva del Joan Coromines!
Mestre Manró, la Faixa que la guanye el millor!