dimecres, 4 de desembre de 2013

50 - 30... I CAP A CASA

ESTELLER I SENAR PALMEN EN LES FINALS AUTONÒMIQUES


Capcota i amb el manillar catxo se´n tornà la parròquia cadufera d´Albal amb dos marcadors idèntics en contra, 50 per 30, en les semifinals autonòmiques de 2ª i juvenil. Martell Esteller i José Senar, lo Flaret, palmaren davant Jaume Micó, de Moixent, i Toni Sánchez, d´Almussafes, en dos finals en què embadaliren i desficiaren a parts iguals la parròquia cadufera desplaçada en massa a l´Horta valenciana.
José Senar, fill del Blanco, nét del Flare, hereu de mig terme i propietari
de fanecades i fanecades de carxoferes, amb la parròquia cadufera.


- Molt bé, xic; ho has fet molt bé.
- Sí, però a mi no m´agrada perdre.
Era el breu intercanvi de paraules entre José Senar, nét del Flare i fill del Blanco, i una senyora molt simpàtica que li va entregar el guardó de subcampió juvenil.  Un diàleg de paraules escadusseres que manifesten a les clares el tarannà del juvenil cadufer. No li agrada perdre ni al tres en ratlla.


Senar intentà marejar la piloteta i desficiar Toni, sense massa èxit, però.

Tot nervi, abraonat i rabiós, lo Flaret aconseguia remuntar i  igualar dos jocs en contra només començar la partida. La seua treta rapídissima sortia escopida com una bala del pis impedint que Toni la posés en joc. Amb 20 – 20 i Val – Val, Senar disposava d´una pilota per trencar el joc i posar-se davant al marcador. Però la perdé, i va perdre el joc... i la final. En tal punt va començar el seu calvari. Incapaç d´ignorar els comentaris d´un tal Ventura, un parroquià d´Almussafes punxador i punyeter que posava en dubte la legalitat de la seua treta, lo Flaret fallà tres tretes, perdé el joc, la partida i les maneres. La sang calenta que li corre per les benes l´impedí de fer com el seu rival, Toni, i abstraure´s dels crits i retrets que s´intercanviaven el parroquià en qüestió, el Xato i els jutges. Encara com que no estava José Garrido. Un duel entre ell i el tal Ventura hagués estat impagable. Total, que lo Flaret, una mena de Son Goku agosarat i valent fins llavors, esdevingué en superguerrer per buscar-li les puces i la mirada al tal Ventura, fins al punt de descentrar-se i sortir-se´n definitivament de la partida. A les postres, victòria per al d´Almussafes, un esquerrà elegant, tranquil i sobrat, i picabaralla futbolera entre Senar i el parroquià d´Almussafes, que acabà amb la tràgica conseqüència que la parròquia cadufera no comprà loteria de Nadal al club de pilota almussafenc i amb la sentenciosa afirmació que algú amollà de passada: “El públic és sobirà, i els jugadors, a jugar”.


El parroquià de la dreta no és el tal Ventura, sinó un home que no feia més que
repetir: "artimonyes, artimonyes", o siga, pilotes llargues i pesades al rebot.

El pitjor rival del Flaret va ser ell mateix. La passió i la joventut el féu oblidar per moments que la pilota és un joc que comença al crit de “Va de Bo, cavallers”, Senar té la humilitat per reconèixer les errades pròpies i per aprendre que qui perd, també guanya. Potser haja estat necessària aquesta derrota per guanyar-ne la següent.
 
Sí, sí, careta de simpàtics i bons xics... però la parròquia cadufera va estar
rabiant i rondinant tota la partida.

- Tranquil, Cristian, tranquil. 


- Estic tranquil.

- Doncs aleshores nervi, va, nervi. 


Aquest contradictori consell va ser el millor que va rebre en tota la partida Cristian Esteller d´una parròquia cadufera atabalada, desficiosa i dividida, incapaç de fer un diagnòstic únic i clar del perquè de la desfeta del Martell.  En la final de 2ª, Cristian no trobà en cap moment el forat per superar Jaume, de Moixent; i s´estavellà contra una paret que ho tornava absolutament tot. Ens calia algú, des de les files caduferes, que tal com Rocco Sigfreddi, assessorés Cristian a l´hora d´obrir forats.  Però apocats com caganius, ningú no trobà solucions. I Cristian, tot sol davant el perill, s´estavellà una vegada i una altra contra el seu rival.

Paco Campanero, vell conegut, pilotari i jutge, apaivagà les poques esperances de la parròquia cadufera amb una caiguda d´ulls llastimera i un moviment negatiu del cap que confirmaven la defunció del malalt. “I a més és moll de cames”- amollà, així, com qui no vol la cosa. En efecte, Esteller no pogué alçar una final que se li posà de cul en perdre la treta. I acabà reconeixent la superioritat del seu rival.


Esteller, Jaume i Rocco Sigrfredi...ah, no! El jutge.

L´endemà en la final absoluta, dos moments memorables: el primer, Pasqual de la Pobla de Vallbona, recollint per segon any consecutiu el màxim guardó; l´altre, l´aplaudiment unànime de la parròquia aplegada al frontó de la cooperativa d´Albal a l´àrbitre que arrancà a la valenta (el de la foto?) la publicitat mig despenjada del principal espónsor del campionat, la Generalitat Valenciana, prova definitiva del rebuig d´un poble cap als seus governants. Una mostra de la magnífica gestió de la Generalitat és que la pilota queda òrfena de cobertura mediàtica i la final no va ser retransmesa ni en directe ni en diferit per cap canal de televisió, cosa que no passava des de ja feia anys.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Xicuelos, açò no és cap derrota, és el començament de les vostres futures victòries. Endavant, valents!!

Anònim ha dit...

jejeje, el rocco i tot ha sortit en la crònica... aix`sí que són malabarismes literaris.
Eixe croniste merèix una faixa!!