dilluns, 3 d’octubre de 2011

COMENÇA LA TEMPORADA AMB… LES PROFIES DE TARDOR



Després de mesos d´ensopiment pilotari en què el bloc d´Arrea-li Bona tenia menys moviment que l´ull de vidre de Carlos Fabra… vés per on, reapareixen en l´escena pública cadufera aquests butxaques de pilotaris benicarlandos. I no en faltava ni un, tu! Que si el Kanell Màgic, que si l´Amo del Carxofar, que si el Martell i que si Anivellator. Tanta gent estabornint una piloteta de fusta… un dia o altre, algú prendrà mal! Perquè no són guapos, ni rics, ni tampoc massa bons… però estoven el frontó del Coromines a base de bé. I ben mirats, així suadets i amb un moreno “brigada municipal” o de llaurar el tros… algun n´hi ha, de templat. I a més, qui més qui menys, o és fill de l´amo, o té terra, o és funcionari (o siga, un dropo i no com altres que són els més treballadors del poble). En fi, la cosa és que… comença la temporada de pilota valenciana amb les Profies de Tardor.


Encara (es) petarà

Això és més dur que una pedra, caguen sant…”.Això” és Manyà i les paraules són de Franjo després de perdre per 31 - 26 tot intentant que els punts suspensius no esdevingueren blasfèmia davant la presència de persones majors, que solen ser prou mirades amb aquestes coses. La rèplica de sa mare de Manyà – que es diu Pere, no sa mare, sinó Manyà – en forma de refregit teològico-etimològic, féu comprendre a Franjo el perquè de la seua derrota: “pensa que Pere vol dir pedra, i sant Pere va alçar  la seua esglèsia damunt d´una pedra”. A la qual cosa Franjo, afegí: “Doncs este ha alçat no una església, sinó un altre frontó”. En resum, partit d´allò més físic en què Manyà estigué més encertat que el seu rival en les rematades a la xapa i resistí millor l´estovamenta recíproca.

                                                                  

L´Amo del Carxofar, més dur que una pedra
La segona profia, per parelles, enfrontava alguns noms mítics – gairebé llegenda – de la pilota benicarlanda: Kanell Màgic Karce i Garrido versus Xatet i Xarli, president del club i guanyador d´una Faixa, respectivament. Però tot i la categoria i els galons, aquests últims aviat quedaren endarrerits al marcador amb desavantatges de fins a 7 punts. El Xato, al rest, li aguantava el joc a Kanell Màgic; i Xarli estava, com sempre, espavilat com a feridor i punter. Però ni les errades a la treta de Garrido, ni les manronades de Xatet, que ho tornava tot, no impediren que a poc a poc Karce i Garrido anaren fent forat. Per cert, ningú no va donar facilitats a Garrido a la treta. Ja vorem amb  76 anys qui és capaç de ferir com el nostre anivellador, si és que poden alçar-se sols del sofà. Com en tantes altres coses a la vida, el temps ho dirà. De moment, 31 – 25 per aquestes velles glòries que junts sumen més d´un segle de vida.




Kanell Màgic, de bot de braç


La tercera partida era, en teoria, també per parelles: Esteller i Franjo contra Peña i Juan. En la pràctica, però, va ser un cara a cara entre els dos joves rests en què la pilota corria com un llamp per damunt dels caps dels feridors que prou feien a no destorbar. El “Martell” i el seu company agafaren embranzida des del primer punt i no donaren opcions a la parella rival, que en ser el primer cop que jugaven junts, no s´entengueren gaire. Peña, que s´havia gitat després que Juan s´alcés – no direm l´hora per respecte a les famílies – i que venia cansat de jugar a galotxa el dia d´abans, no pogué aguantar la batalla que li plantejà el Martell més enllà de la línia del 4. Així, Esteller es rescabalava amb Peña d´anteriors derrotes no gaire llunyanes en el temps. Pel que fa a Juan, el millor que va fer diumenge va ser alguna deixadeta arran de xapa i, sobretot, la repartició de samarretes en acabar les partides fruit d´una gruixuda agenda personal plena d´amics i d´un gran esperit comercial i emprenedor; en altres paraules, l´espill on s´enlluernaria qualsevol militant del Partido Popular. L´esclaridor 31 – 16 reflecteix d´allò més bé com va anar la partida.

L´última profia de la jornada es disputà sota un sol de justícia. I si abans parlàvem d´esglésies, ara podríem parlar del “rebañito”, perquè el veterà Tito semblava un pastor en jugar envoltat de joves i tendres promeses criades i alletades a la pedrera d´Arrea-li Bona: Xeto, Carlos i Àngel Senar, el debutant de la jornada. Pel seu gran nivell de joc, i per una esquerra d´allò més decent, d´Àngel en podríem dir molts tòpics: que si jugà com els àngels, que si semblava un àngel exterminador… però només direm que estigueu atents a la seua progressió perquè demostrà, tot fent-li de punter a Tito, que té la mateixa traça i el mateix instint assassí que son cosí José. A més, debutà com s´ha de debutar: amb una treballada i ajustada victòria per 34-32. Pel que fa als rivals, cal destacar també la impressionant progressió tècnica de Carlos Sospedra; i també de Xeto. Dos perles del club que han fet un salt extraordinari pel que fa a nivell de joc, però als quals potser els falta assaborir amb més freqüència la dolçor de la victòria. De segur, que en la lliga individual que aviat comença en tindran l´oportunitat.



Resultats:

Manyà vs Franjo………………………….……….   31 – 26
Karce i Garrido vs Xatet i Xarli………………. 31 – 24
Esteller i Franjo vs Peña i Juan………………  31 – 16
Tito i Àngel Senar vs Xeto i Carlos…….…… 34 – 32
Garrido, l´únic home capaç de fer pujar l´aigua cara amunt, no se´n passà ni un pèl de la línia de treta.


2 comentaris:

ere ha dit...

Qui va dir que s'alçaria una església sobre eixa pedra va ser Nostre Sinyor. Sant Pere era només un manat mentider, això sí, més dur que una pedra. Excepte la joventut i el Tito amb l'ajuda de Garrido, ningú per damunt dels trenta ha guanyat a Manyà en individual. S'accepten profies!
Va de bo cavallers!

ere ha dit...

Qui va dir que s'alçaria una església sobre eixa pedra va ser Nostre Sinyor. Sant Pere era només un manat mentider, això sí, més dur que una pedra. Excepte la joventut i el Tito amb l'ajuda de Garrido, ningú per damunt dels trenta ha guanyat a Manyà en individual. S'accepten profies!
Va de bo cavallers!