dimarts, 29 de maig del 2012

ELS ÚLTIMS SERAN ELS PRIMERS (Mateu 20:16)

CARTA DE SANT PERE ALS TRIPILOTARIS

En aquells dies, sant Manró i els seus deixebles arribaren a la vila de Benicarló, un poble que encara no ha demanat a la seua església que pague l´IBI (ni ho demanarà).  Assedegats per la calor, prengueren seient a la pista del Marynton, on uns nens s´ajupien d´allò més per colpejar una pilota que rodava pel terra. I el deixeble més eixerit de tots preguntà al Mestre quin joc era aquell i qui hi guanyava. I, el Mestre, engolint-se una Voll-Damm d´un glop i afaitant-se el bigot d´escuma amb la mànega de la túnica, digué:

- Deixeble de cor senzill i ànima atabalada, eixe joc és raspall i guanya qui alça la copa, que és eixe xiquet del mig que ningú no m´ha dit com es diu. En veritat us dic que hi ha setmanes que aquests rondinaires d´Arrea-li Bona passen menys informació al cronista que el Consell d´Administració de Bankia als seus accionistes.


Si sabeu els noms d´aquest parell de tres, digueu-ho, o calleu per sempre.

I dit açò, i com que el sol calentava de valent, sant Manró i els seus deixebles cercaren la fresca a recer del frontó del Coromines on un altre nen, un poc més gran, alçava un altre trofeu. I el Mestre, esbrinant les inquietuds del seu deixeble el féu callar duent-se el dit índex als llavis, i digué:

-          Deixeble de cor senzill i pobre d´esperit i de nòmina, sí, qui ha guanyat és eixe xicot que alça el trofeu; es diu Khaled i en aquest cas s´ha imposat en la modalitat de frontó. És l´únic que sé perquè ningú no m´ha dit res ni m´ha explicat res. I ara, calla´t una estona i dorm, que ací a la fresqueta s´està molt bé.

Pel que es veu, va guanyar Khaled.

I cinc hores després, quan sant Manró i els seus deixebles despertaren d´aquella lleugera migdiada, vés per on que s´estava disputant la partida ajornada de quarts de final entre Senar i Juan contra Xeto i Èric, tota una final avançada. Encara entelats pels vapors d´una son dolça només arribaren a intuir que havien guanyat els primers per 33 – 31 en una partida d´allò més igualada. Esfereïts, sant Manró i els seus deixebles pogueren escoltar les paraules d´un home gran, un tal Garrido, que duia amarrada una gosseta hiperactiva i que confongueren amb el mateix dimoni, que deia: “Jo he vingut a vore qui guanya de tots estos, perquè diumenge que ve, a les semifinals, penso papar-me´ls vius”.

Davant aquell brot de canibal·lisme, sant Manró i els seus deixebles fugiren espaordits d´aquell poble on els majors pretenien devorar els més joves i feren cap a Xilxes, un poble on es dina d´allò més bé (i si no us ho creieu, pregunteu a l´Ajuntament). I allà s´amagaren entre les parets del trinquet, on dos cadufers, Esteller i Tito, s´acaçaven a pilotades amb tres pilotaris locals. I el deixeble més templat de tots, li preguntà al Mestre perquè hi havia un equip amb més jugadors que l´altre. I el Mestre, digué:

- Deixeble de cor senzill i compte corrent esmaperdut,, i jo què collons sé! Només et dic que Esteller sembla Cristian Solo en la Guerra de les Galotxàxies i que han palmat 70 – 45. En veritat et dic que aquests pilotaris d´Arrea-li Bona passen la informació amb comptagotes i que igual una setmana t´escriuen un testament que a l´altra quatre línies al xat i gràcies.

I continuaren fugint cap al sud, fins arribar a la bonica localitat de Canals, un poble de La Costera amb nom de séquia, on el Benicarló B, s´enfrontava als locals en la quarta divisió de la modalitat de frontó a mà per parelles, partida que guanyaren per 23 – 41 que els deixa a les portes de les semifinals. I, amb els pèls de punta, un dels deixebles preguntà:

- Mestre, no és eixe Esteller, el que estava en Xilxes jugant a galotxa, que té un manró més perillós que una crònica de Karce? És possible que aquests pilotaris cadufers, a més de caníbals, tinguen el do de la ubiqüitat, com el Nostre Senyor?


OEOEOEOEOEOE OEEEE OEEEEE! (Foto: Gaspar Mateu)


Però el Mestre no contestà, i amb el cagalló al cul pegaren a fugir girant cua i fent cap a la bonica localitat de Peníscola, on aquell dia 280 superherois i quatre pilotaris d´Arrea-li Bona feien 750 metres nedant, 20 kilòmetres en bicicleta i 5 km. corrents. I mentre intentaven comprendre què carai feien quatre pilotaris entre tota aquella colla de triatletes, un dels deixebles que era de la zona, digué amb la seua bonica forma de parlar:

- Mireu, Mestre, allí sura un cap de polp!
- Calla, pardal, no és un cap de polp. És Pere, que s´ofegue – digué el Mestre.
- Ah, doncs que s´ofegue.

Si aquest peu de foto l´escriguera Karce, de segur que diria així:
"Vaya cuatro emocionaos de la vida".


I dit açò , sant Manró i els seus deixebles arribaren a la conclusió que tots aquells pilotaris i triatletes eren uns dropos i que tot allò era poca faena. I decidiren anar a dinar a un restaurant voramar per continuar-hi raonant.
 
Resultats:


Trofeu Diputació de València de galotxa:

Xilxes – Benicarló 70 - 45


Quarts de final Trofeu El Corte Inglés de frontó a mà (4ª divisió):

Canals – Benicarló B 23 – 41

Quarts de final Lliga de la Faixa:

Senar i Juan vs Xeto i Èric 33 - 31

3 comentaris:

Anònim ha dit...

http://fedpival.es/noticies/detall/967

Esteller

Anònim ha dit...

el campió dels jovenelos és diu Sergi

Anònim ha dit...

He dit que la pilota valenciana és com una planta silvestre i així és avui encara. És forta, per estar arrelada a les entranyes del poble, però no creix, ni sura perquè les autoritats esportives no li han fet, per ara, cas. La gran massa castellanitzada del país no la coneix o la menysprea per pobra i rústica. Malgrat tot, viu; no és polsós folklore, i viurà mentre conservem la llengua; és a dir, l’essència de la nostra personalitat. La pilota té els seus problemes: falta de trinquets, falta de jóvens pilotaris, etc.; és indubtablement un esport marginat, però els homes de la pilota sabem caminar sols i sense ajuda. Les altes esferes sovint ens han fet promeses no complides; no n’esperem res; seria millor per a nosaltres que ens tinguessen oblidats.